Arxiu d'etiquetes: Mestre d’educació especial

II Jornades d’Actualització

Primera sessió de les jornades

L’Educació Inclusiva a Catalunya. Conseqüències del decret.

Avui hem tingut la primera sessió de les Jornades. Hem comptat amb la presència de la Sra. Mercè Esteve, sub-directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament de la Generallitat de Catalunya. Mercè Esteve és mestra d’educació especial i psicòloga. Ha treballat majorment en centres ordinaris però també a l’escola especial, i també té expeirència en secundària i en treball en EAPs.

La seva conferència ha estat plena de contingut amb un repàs sintètic, encara que prou ampli, detallat i organizat, com han reconegut alguns dels participants drant el debat, en la que ha ressaltat el decret com a marc. Encara que s’acompanya amb el seu finançamant, aqesta no és una condició suficient per aconseguir l’escola inclusiva, com és el seu objectiu. En aquest sentit ha insistit en la necessitat d’un canvi en la cultura de l’escola i en la importància que les accions a dur a terme s’emmirallin en les experiències d’èxit que també s’han donat en centres del nostre país.

Com a fet anecdòtic ha senyalat que es tracta del Decret 150 (si s’hagués retrassat més hauria pogut estar el 155!) i es dona la coincidència que és el darrer promogut pel govern que quedà destituït en aplicació del controvertit ‘article 155 de la Constitució Espanyola.

 

El debat posterior ha estat ric i s’hauria pogut allargar força si no haguéssim superat l’hora fixada. Degut a la configuració del públic, totes les intervencions han posat de manifest la coincidència en valorar les aportacions de l’escola inclusiva. No obstant, han sortit temes com la formació del professorat, punt clau per al canvi i que no sempre està en sintonia amb les necessitats de l’escola. També s’ha destacat la importància d’arribar a una inclusió plena, i en aquest sentit la por que la permanència de les escoles especials la dificulti. No han faltat les referències a les ràtio d’alumnes/professor, coincidint que és necessari reduir-la, però al mateix temps optimitzar i modernitzar l’organització de l’escola, no per assignatures sinó per àmbits, i procurar així la presència de més d’una mestra a l’aula.

No hi ha hagut acord entre els assistents, potser hagués estat necessari més temps de debat, en relació a la presència de voluntariat dins l’escola entre qui la veia com un enriquiment del centre i també del seu entorn, i qui temia que suposés una substitució de llocs laborals.

En definitiva, una sessió molt enriquidora, no només per la qualitat de la conferenciant, sinó pel nivell que ha donat al debat el públic participant. Entre el públic, estudiants actuals del màster i també de les promocions anteriors, amb una especial presència d’estudiants de la primera promoció, mestres de diferents escoles i també professorat de la Universitat. Un agraïment a tothom per la seva participació i per la riquesa que han donat a l’acte.

 

 

 

La primerapart de les Jornades ha estat un èxit remarcable. Queda ara el Taller sobre Disseny Universal de l’Aprenentatge, al que també s’ha al·ludit en la conferència, i que impartiran les professores Gabriela Gómez-Zepeda i Dorys S. Sabando el proper 20 de febrer a la sala 223 de l’Edifici de Llevant.

També el nen Down fa un pols al mestre per veure fins on arriba

“Si tens un alumne amb síndrome de Down fes coses per ell que serveixin per a tots”

Diu Emilio Ruiz que, pel que fa a les persones amb síndrome de Down, “estem obstinats a treballar el cognitiu quan el més important és que sàpiguen relacionar-se socialment i gestionar les teves emocions”. Ruiz és autor del llibre “Todo un mundo de emociones. Educación emocional y bienestar en el síndrome de Down”

Emilio Ruiz, assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria / Foto: Víctor Saura

Emilio Ruiz és mestre, orientador, psicòleg educatiu i formador de formadors, però a més és un d’aquests rars conferenciants que saben transformar cadascuna de les seves xerrades en una injecció d’energia per a l’audiència. Coincidim en l’última trobada de famílies de Down España, que va tenir lloc al desembre a Cadis i en la qual va fer una xerrada a famílies i un taller a joves i adults amb síndrome de Down. Assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria i del Canal Down21, portal de referència a Espanya i Llatinoamèrica, fa anys va publicar Síndrome de Down, la etapa escolar. Guía para profesores y familias (CEPE), que segueix sent un full de ruta plenament vigent per a pares i mestres. El seu últim llibre, publicat el 2016, és Todo un mundo de emociones: educación emocional y bienestar en el síndrome de Down (CEPE).

Doni’m un consell d’urgència per al mestre que per primera vegada té a la seva aula a un alumne amb síndrome de Down.

Jo sempre dic que per a alguns mestres aquesta primera vegada pot semblar-se molt a la del pare que rep la notícia que el seu fill té síndrome de Down. També al mestre li acaba de néixer un alumne que no esperava, o sigui que la primera reflexió és molt clara: és un nen. I això mateix els dic als pares durant el procés d’acceptació, que culmina en el moment que deixen de veure la síndrome i veuen al nen. És un nen, amb les seves peculiaritats, però el principal és que és un nen. No miris la síndrome, mira al nen i creu en ell.

Més consells.

El primer que fa un nen en una escola és fer-li un pols al mestre, a veure on arriba. I si et veu tou, et dominarà. L’error en el qual pot caure el mestre és no exigir-li: pobret, és un nen amb síndrome de Down, serà un nen tota la seva vida… Si vas amb aquesta idea aquest nen i tu no us entendreu.

I quan et diu que ja té 25 més a l’aula i que aquest li dóna més treball que els altres junts?

El 2016 vaig escriure un article amb propostes per a la gestió de l’aula, que va en la línia de donar consells que valguin per a tots. Intenta treballar a l’aula d’una manera que tots els alumnes en surtin beneficiats. A les adaptacions curriculars, que és el primer mètode amb el qual vaig treballar, has de fer coses diferents per a l’alumne amb síndrome de Down, o sigui que és un treball afegit. Per tant, fes coses que siguin comunes a tots, i poso un exemple. A un nen amb síndrome de Down les explicacions llargues no li serveixen, si li parles més de 10 minuts es perd, per la qual cosa a la meva aula no faré cap explicació que duri més de 5 minuts Li val al nen amb síndrome de Down? Sí. Els val als altres? També. Això és una estratègia d’aula. Un altre exemple. Els nens amb síndrome de Down perceben millor per la vista. Doncs les meves lliçons estaran acompanyades de fotografies, dibuixos, gràfics, pictogrames… Això beneficia l’alumne amb síndrome de Down i a tots els altres.

Llavors ja ha desestimat les adaptacions curriculars?

Una vegada ja he pres mesures per a tots, tinc en compte com aprèn el nen amb síndrome de Down, i faig servir una metodologia adaptada a ell que sigui útil per a tots, llavors em puc trobar amb què hi ha continguts als quals no arriba i que s’han d’adaptar. Per exemple, els altres estan donant equacions i el nen amb síndrome de Down amb prou feines multiplica. Hi ha matèries com matemàtiques en les quals haurà d’anar a un altre ritme, amb altres continguts i altres objectius; aquí és on cal fer l’adaptació curricular. Però és l’última mesura, quan arriba el moment de prendre decisions sobre objectius i continguts que estan molt apartats de la resta dels seus companys. És una estratègia més, però no s’ha de convertir en l’única.

Per al professor de secundària el consell seria el mateix: que vegi al noi i no a la síndrome?

Sens dubte, però la secundària és una etapa més complicada. Es barregen diversos factors. Per exemple, la pròpia estructura del sistema educatiu. Un alumne de primer d’ESO té onze assignatures amb onze professors diferents, i cada matí dóna sis matèries diferents que canvien cada hora… Estàs demanant a un noi amb síndrome de Down que canviï la seva ment sis vegades al dia, per passar de matemàtiques a història, de ciències a llengua, de tecnologia a música… Això pedagògicament és una barbaritat. Un altre aspecte: el professorat de secundària, sent sincers i amb el cor a la mà, té en general una molt pobra formació pedagògica. Són especialistes en biologia, en filosofia, en literatura… però han fet una formació bastant escassa quant a pedagogia. I en molts casos consideren que l’única cosa que han de transmetre són coneixements curriculars.

Ruiz, a la xerrada que va donar a la trobada de famílies de Càdis / Foto: Down España

La qual cosa és un error.

Clar, aquest professor ha d’entendre que es diu Educació Secundària Obligatòria, i aquesta “O” final li obliga a atendre a tot tipus d’alumnat, no pot pensar que únicament ha de transmetre continguts curriculars, sinó que ha d’atendre les persones individualment. Però encara hi ha una altra raó que fa difícil aquesta etapa: el mateix alumnat amb síndrome de Down té discapacitat intel·lectual, i a la secundària els continguts són tremendament abstractes i conceptuals, són continguts d’una complexitat que en molts casos s’escapa de la capacitat dels joves amb síndrome de Down. O sigui no cal tirar tota la culpa al sistema ni al professorat, cal pensar que hi ha una discapacitat intel·lectual i els continguts són abstractes. De fet, Piaget diu que aquesta és l’etapa del pensament formal abstracte, i a aquest pensament és al que no arriben els nois amb síndrome de Down, ja que normalment funcionen amb pensament concret. A les dades em remeto, el nombre de joves amb síndrome de Down que han obtingut el títol de secundària és molt limitat.

Això pot dependre de factors com la sintonia que tinguis amb el teu centre o amb el teu inspector, o fins i tot de la laxitud de la legislació autonòmica.

El títol no em preocupa en absolut. Només ho prenc com una dada de la dificultat de la secundària en general. El nivell curricular dels nois i noies amb síndrome de Down aniria de tercer a cinquè de primària. Parlo en general. No podem ocultar la realitat, el seu CI es mou entre 40 i 65, i el seu nivell curricular es mou d’un tercer a un cinquè de primària. Per això els continguts de secundària són massa complexos per a ells.

No obstant això, han de fer una secundària inclusiva.

Hi estic d’acord. Llavors cal veure amb quines estratègies. Jo vaig proposar en el seu moment un sistema d’aules obertes. Una aula específica a un centre ordinari, en la qual sis, vuit o deu nois i noies amb un nivell intel·lectual semblant comparteixen un aula, treballant objectius adaptats al seu nivell, possiblement amb continguts pràctics per a la vida diària, etc. I després determinades matèries les comparteixen amb els altres. Però de debò que em costa veure la majoria d’adolescents amb síndrome de Down a un aula de secundària donant sis matèries diferents amb el nivell de complexitat que tenen aquestes matèries.

Ni amb adaptacions?

Però és que en aquests cursos ja estan donant alguns continguts inaccessibles. L’adaptació és fer una selecció d’objectius i continguts per a aquest nen en concret, que sigui el més propera possible al que estan donant els altres. Però hi ha un moment en què s’obre una gran bretxa i aquesta proximitat desapareix. A mi m’agrada transmetre il·lusió, però ho dic sempre a les meves xerrades: els peus al terra i el cap a les estrelles. Anem a lluitar perquè arribin al màxim de les seves possibilitats, però amb els peus al terra. No obligues a una persona cega a treure bones notes en educació plàstica o a una persona sorda en música, de fet se’ls eximeix d’aquestes matèries perquè estan intrínsecament unides a la seva discapacitat. A l’alumne amb discapacitat intel·lectual no se li pot eximir de totes les assignatures, però el nivell és el que és.

No és el que estem acostumats a escoltar des de l’òptica de l’escola inclusiva…

Jo crec en mètodes com les comunitats d’aprenentatge, en els quals tota l’escola es converteix en escola inclusiva, també l’aprenentatge cooperatiu o l’aprenentatge per projectes són metodologies meravelloses, però anem a un institut qualsevol, entrem i vegem què fan. Com a orientador n’he visitat molts. I allà el professor de matemàtiques dóna matemàtiques, el de filosofia dóna filosofia i el d’anglès dóna anglès. Ho dic sempre: mai he vist una manifestació de professors cridant “volem inclusió! volem inclusió!” Això és tocar de peus a terra i tenir el cap a les estrelles. Jo segueixo creient en totes aquestes metodologies, però mentre estigui al món en el qual som ara haig de buscar formes de treballar que siguin el més inclusives possibles. En realitat, moltes vegades els límits entre integració i inclusió es difuminen, i el que ens ofereixen com a mesures inclusives en realitat són integradores o de vegades fins i tot excloents.

Però s’ha avançat molt en poc temps…

La major part de nens amb síndrome de Down, al voltant del 80%, poden arribar a llegir i escriure de manera comprensiva i utilitzar aquesta lectura per a un lloc de treball o el seu temps d’oci, però no et diré que ni l’1% anirà a la universitat perquè això no és cert. Ara mateix menys del 10% estan traient el títol de secundària. I portem 27 anys des de la LOGSE. Quan se’ls va començar a ensenyar a llegir en poc temps es va demostrar que molts podien llegir. La majoria també poden treballar a empreses ordinàries, i si ara mateix no n’hi ha més treballant és perquè no se’ls està donant l’oportunitat. Una minoria molt escassa poden cursar la secundària i una minoria que pràcticament és nul·la poden anar a la universitat. Amb aquestes dades m’atreveixo a ser realista i dir que la secundària està complicada. Però de la mateixa manera dic que per la secundària cal intentar passar, perquè els nois amb síndrome de Down remoguin la consciència dels professors, i per seguir lluitant per una renovació en les estructures de l’etapa.

LLEGIR MÉS…

The real problem of disability is how we tink about it

Isn’t it a Pity? The Real Problem with Special Needs

By Torrie Dunlap
CEO, Kids Included Together

In the early 90s I was a student on this very campus, and actually, on this very stage. I was a drama major who had a dream to change the world through arts education. The world, however, had something different in mind. In one of my first professional theater jobs I was directing a production of the musical Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat. I don’t know if you’ve seen it but there are a lot of kids in that show. We held auditions and there was a very lovely middle schooler, with a really pretty voice. She happened to use a wheelchair. I remember casting her in the show and feeling so good about myself for casting someone with special needs in the show. How great for her, and how amazing for the audiences who would see someone using a wheelchair in a production. I spent a lot of time feeling good about myself for this. We had some logistics to figure out, so the production team and I put our heads together and we created a set design with the standard bleacher seating and we made a special cut out for this young girl so she would slide right in with her chair and sit next to the other kids. We hadn’t told her about this and on the day we moved into the theater I could not have been more excited. The theater was old and not very accessible, and so three dads had to hoist the chair with her in it up onto the stage. I proudly showed her the cut out where she would sit in her wheelchair. I will never forget what happened next. She looked up at me and said, “How come I don’t get to sit on the bleachers like the other kids?” And wow. I could not believe how badly I had missed the boat. I was so caught up in the visual and the good feelings I had about doing this that I had not even considered that how she participated was her choice- and I had not even asked her. Without intending to, I had marginalized her. I had turned her from a 7th grader who likes singing and wants to be in a play with her friends into some kind of poster child for disability representation in the arts. I never forgot this experience, and how much I learned that day.

In fact, it informed the rest of my career. After many years of teaching kids with all kinds of differences and abilities I took a leap of faith and became a part-time program coordinator at Kids Included Together, a small grassroots non-profit in San Diego that was teaching child care and after school programs how to meet the needs of all kids. Nine years later I became the CEO and we have now done this work in 45 states and 10 countries and we teach thousands of people each year.

I have learned in my close to 20 years of immersion in this field that we can overcome our fears and the barriers that separate children with and without disabilities by changing our mindset.

In 2011 the World Health Organization and the World Bank published a report on disability. The report states children with disabilities are among the most marginalized children in the world.

I believe that a reason why as a society we have not embraced children with disabilities as full participants in our schools and communities is the limitation of our own mental models around disability. We have moved from hiding and institutionalizing children to a world where kids with disabilities are “special” and receive special services in special settings with special caregivers, and they- and their families- are disenfranchised from the community at large and have become their own separate community. I believe that “special” has become a euphemism for “separate.” When we create a separate, “special” places for children where their “special needs” can be met, we are teaching them that their place is over there, with people like them and not in the full community. When young, impressionable children are taught that their needs are too great, that they are too different and that they don’t fit our very narrow definition of “normal” this has a life long affect on their ability to contribute positively to society. Our goal as adults, parents, teachers and child care providers, is to help kids grow up to be confident, happy adults who make a positive contribution to the world. But, when it comes to kids with disabilities we have missed the boat.

The disruption that’s needed is in conceptual models of disability. In the field of disability studies they are known as the “medical model” and the “social model.”

The medical model, obviously coming out of the medical community, but with widespread adoption outside of it, views disability as a problem that needs to be cured or fixed. People who have disabilities are perceived as sick and that only experts can determine what treatments are needed. It’s not that cures or medical interventions are necessarily a bad thing, but when we use the medical model as our way of perceiving disability we view children who have them as a problem that need fixing, and we separate them from their peers without disabilities. This is why we often lead with pity- we feel sorry for people who are broken and need fixing and we feel charitable by helping them and this is where we design “special services for special kids.” We feel good that we have done something kind for “those poor children.” We make a lot of assumptions here that children who have disabilities have a poor quality of life, can’t learn and can’t achieve. We assume they need something different than other kids, because they are “special.”

The counterpoint to the Medical Model is the Social Model of Disability.

In this model we view societal barriers as the problem, and not the child. Disability is perceived not as a negative, but as neutral. In this model we view disability as something that exists in the environment and in society, and it is the failure of the environment and not the person. In order to lessen the impact of disability on a person, we need to change the interaction between the person and the environment.

And because this is TEDx and we like big, fancy words I’ll give you one more- this is the model the World Health Organization works from and the one we use in our work at Kids Included Together. It’s called the biopsychosocial model.

This model accepts that medical labels and diagnoses are part of the identity of the person and environmental barriers are also considered when looking at how disability influences a child’s ability to function in the world. It’s a more holistic approach.

You may see your own perspective reflected in one of these models, or you may feel like you have never thought of it before. But, even if we haven’t been confronted with making a conscious choice to adopt a model, we all have one. We create our own mental models to make sense of the world.

A mental model is a deeply engrained set of beliefs based on assumptions, generalizations, media images, our own experience or lack of it. Basically, how we think about stuff. Think of it as your internal personal algorithm. When faced with a decision, before you are even conscious of it, your mental model goes to work. For many of us, our mental model around disability reflects the medical model- something to fear, something to fix, something to feel sorry for, and that we can feel good when we help less fortunate people. But, what happens when we consciously change our internal model and view disability as neutral, and the environment as a factor. What if we see children with disabilities first as children, and not a diagnosis or as “special?”

Here is a very typical community event- it’s a rodeo for “Challenged Buckaroos.” A special rodeo for children with disabilities. The event is designed for children – no special adaptations for disability are needed or offered that I can tell, and the marketing materials say that this is a chance for some “very special kids to meet real cowboys and cowgirls while being cheered on by their fans.” The piece in the newspaper includes a quote from the organizer about how “rodeo fans can give a great day to some great kids.” What do you think? Medical model or social model? What assumptions are we making about children and their disability in an event like this? Why do children who have a disability label need their own special rodeo? What message are we sending to kids when we create a separate rodeo just for them?

What if the rodeo committee held a children’s event and invited all children- regardless of their ability to attend. Picture what a day at the rodeo with all kinds of kids there could look like. They would make sure that children who needed it had extra assistance, but would anything else really have to change? What do we gain by building a community where everyone belongs?

Here is another one- and I know I am going to get some pushback on this one- and it involves someone many of us hold near and dear to our hearts- Santa Claus. I was at the mall one November day and I saw this poster for a special Santa Claus photo session for special kids. I know these events are happening all over the country, and I bet most people feel good about them. It seems like a nice thing to do, right? Making sure that everyone who wants to can visit Santa. It’s called Caring Santa. For me, this raises a lot of questions- and I hope it does for you too- isn’t Santa always caring? Would you want your child sitting on the lap of Uncaring Santa? What are the barriers to access for Santa? These events are targeted to families who have children with sensory sensitivities, but I wonder if there is a way to meet the needs of all kids in a way that actually enhances the experience for everyone.

READ MORE…

Recerca de professorat del màster publicada a la revista Teaching and Teacher Education

La revista Teaching and Teacher Education (JCR, primer quartil) acaba de publicar l’article “The role of the Support and Attention to Diversity Teacher (SADT) from a community-based perspective: Promoting educational success and educational inclusion for all” [El rol del Mestre/a de Suport i Atenció a la Diversitat (MSAD) des d’una perspectiva comunitària: promovent l’èxit i la inclusió per a tothom].

Es tracta d’un dels resultats de la investigació iniciada l’any 2011 pel Grup de Treball Suport Educatiu a l’Educació Inclusiva, un grup mixt format per professorat i estudiants de màster i doctorat de les Universitats de Barcelona i Lleida, junt amb professorat i directius de centres catalans d’Educació Infantil, Primària i Secundària, amb el suport de l’ICE de la UB, el Departament de Didàctica i Organitzativa de la Facultat d’Educació i el Laboratori de Mitjans Interactius (LMI) de la mateixa universitat.

L’article es planteja el nou rol del mestre/a de suport i atenció a la diversitat (MSAD) denominat tradicionalment mestre d’educació especial, d’acord amb els reptes de l’escola inclusiva. Presenta els resultats d’una investigació qualitativa en tres centres d’Educació Infantil i Primària de Catalunya I mostra la transformació del rol del MSAD, que mobilitza el professorat, especialistes i diversos agents de la comunitat per a unir-se en la tasca de suport educatiu. La recerca conclou que aquesta transformació del rol del MSAD promou una millora en l’atenció i en l’aprenentatge dels alumnes dins de l’aula, a més d’optimitzar l’aprofitament dels recursos existents amb la col·laboració de tota la comunitat educativa.

Felicitem doncs les autores i autor de l’article, però sobretot al Grup de Treball sobre Suport Educatiu a l’Educació Inclusiva, sense el que aquesta recerca no hauria estar possible.

*Fins el 15 d’abril l’article es pot baixar gratuïtament des d’aquest ENLLAÇ:

https://authors.elsevier.com/a/1UcH6,Gtqvg4Lh  (copieu-lo al vostre navegador)

**Qualsevol persona pot compartir l’enllaç amb els seus contactes i a través d’internet, xarxes socials o altres mitjants, però no el document en pdf. que està protegit legalment.

 

Comencen les pràctiques

Dimarts passat va haver-hi el primer contacte amb els tutors/es de pràctiqes i progressivament aniran començant les pràctiques a les escoles.

Un aspecte clau en la formació. I entre altres coses explorar a fons els diferents rols de la mestra de suport i atenció a la diversitat dins l’aula en col·laboració amb la mestra tutora. En definitiva, la importància d’aprofundir en el CO-TEACING, un dels instruments més potents per a dur a terme la funció de suport.

Brenda Ahearn/Daily Inter Lake Stephanie Kolar, left, and Lauren Beach, team teaching the second grade at Peterson Elementary on Wednesday, August 29, in Kalispell.

Brenda Ahearn/Daily Inter Lake
Stephanie Kolar, left, and Lauren Beach, team teaching the second grade at Peterson Elementary on Wednesday, August 29, in Kalispell.