Arxiu d'etiquetes: Discapacitat
Videos realitzats per estudiants del Màster
En la portada “Inici” del web podeu trobar els vídeos realitzats per estudiants del Màster en l’assignatra de Tecnologia que imparteix la professora Marta López.
En primer lloc el vídeo creat per Clara Fernández Massip, Clàudia Romero Atanasio i Maria José Pérezgrovas Olaria sobre el Decret d’Educació Inclusiva en el marc d’un Sistema Inclusiu.
També els dos vídeos creats per Andrea Baciu, Verónica Bravo, Estela Cruz i Lorena Luque sobre equinoterapia educativa, amb la col·laboració d’Equinoteràpia Delta del Llobregat.
També els podeu trobar directament clicant les adreces enllaçades en aqest mateix text.
Cloenda de les II Jornades d’Actualització del Màster
Aquest dimarts s’han tancat les II Jornades d’Actualització del Màster d’Educació Inclusiva amb la celebració del Taller sobre Disseny Universsal d’Aprenentatge.
El taller ha estat al càrrec de les professores Gabriela Gómez-Zepeda i Dorys S. Sabando que han fet, en la primera part, una exposició de l’origenn i els fonaments del Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA), vinculant-lo a la realitat de l’escola i al darrer decret del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
En la presentació s’ha fet especial èmfasi al continuum dels suports que ha d’oferiri l’escola i els serveis que l’acompanyen des dels suports universals, que beneficien tot l’alumnat, als suports intensius, per a l’alumnat que necessita més atenció i un suport més continuat, passant pels suports addicionals, dirigits als alumnes que no cobreixen les seves necessitats amb els suports de caràcter universal, però que tampoc en necessiten d’intensius.
Al taller han assistit unes 50 persones, entre elles, estudiants del màster, ex-alumnes, mestres de diferents escoles, professorat de la universitat i altres professionals. Després de l’exposició dels fonaments del DUA, les conductores del taller han presentat un supòsit concret i ben articulat per a posar en pràctica el funcionament concret del DUA, proposta que els assistents han treballat en grups de quatre components.
Tot plegat ha donat lloc, posteriorment, a un debat on s’ha analitzat el que aporta el DUA al treball de l’aula en l’escola inclusiva i també les dificultats que presenta. La diversitat del públic assistent ha fet que el debat fos viu i molt clarificador per a tothom.
En definitiva, una experiència d’interès pels assistents i les primeres passes a una metodologia que, si bé recull pràctiques que en bona mesura ja es duen a terme en les escoles més preocupades per la inclusiió i la innovació, permet ordenar i sistematitzar tot aquell conjunt de pràctiques, i d’altres que poden anar sorgint, i oferir un currículum i unes programacions que, per elles mateixes, responguin a les necessitats d’una gran part de l’alumnat, reduint així les necessitats d’adequaciió o modificació del currículum i facilitant uns suports cada vegada més ben articulats en la dinàmica dels centres, i no pas com a fets aliens o sobreposats al currículum general.
Vist l’èxit de les dues Jornades d’actualització celebrades (2017 i 2018), començarem a pensar amb les del 2019, amb l’objectiu de contribuir a la formació dels estudiants del Màster, a l’actualització dels ex-alumnes i a propiciar el contacte amb altres mestres i professionals en exercici.
També el nen Down fa un pols al mestre per veure fins on arriba
“Si tens un alumne amb síndrome de Down fes coses per ell que serveixin per a tots”
Diu Emilio Ruiz que, pel que fa a les persones amb síndrome de Down, “estem obstinats a treballar el cognitiu quan el més important és que sàpiguen relacionar-se socialment i gestionar les teves emocions”. Ruiz és autor del llibre “Todo un mundo de emociones. Educación emocional y bienestar en el síndrome de Down”
Emilio Ruiz, assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria / Foto: Víctor Saura
Emilio Ruiz és mestre, orientador, psicòleg educatiu i formador de formadors, però a més és un d’aquests rars conferenciants que saben transformar cadascuna de les seves xerrades en una injecció d’energia per a l’audiència. Coincidim en l’última trobada de famílies de Down España, que va tenir lloc al desembre a Cadis i en la qual va fer una xerrada a famílies i un taller a joves i adults amb síndrome de Down. Assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria i del Canal Down21, portal de referència a Espanya i Llatinoamèrica, fa anys va publicar Síndrome de Down, la etapa escolar. Guía para profesores y familias (CEPE), que segueix sent un full de ruta plenament vigent per a pares i mestres. El seu últim llibre, publicat el 2016, és Todo un mundo de emociones: educación emocional y bienestar en el síndrome de Down (CEPE).
Doni’m un consell d’urgència per al mestre que per primera vegada té a la seva aula a un alumne amb síndrome de Down.
Jo sempre dic que per a alguns mestres aquesta primera vegada pot semblar-se molt a la del pare que rep la notícia que el seu fill té síndrome de Down. També al mestre li acaba de néixer un alumne que no esperava, o sigui que la primera reflexió és molt clara: és un nen. I això mateix els dic als pares durant el procés d’acceptació, que culmina en el moment que deixen de veure la síndrome i veuen al nen. És un nen, amb les seves peculiaritats, però el principal és que és un nen. No miris la síndrome, mira al nen i creu en ell.
Més consells.
El primer que fa un nen en una escola és fer-li un pols al mestre, a veure on arriba. I si et veu tou, et dominarà. L’error en el qual pot caure el mestre és no exigir-li: pobret, és un nen amb síndrome de Down, serà un nen tota la seva vida… Si vas amb aquesta idea aquest nen i tu no us entendreu.
I quan et diu que ja té 25 més a l’aula i que aquest li dóna més treball que els altres junts?
El 2016 vaig escriure un article amb propostes per a la gestió de l’aula, que va en la línia de donar consells que valguin per a tots. Intenta treballar a l’aula d’una manera que tots els alumnes en surtin beneficiats. A les adaptacions curriculars, que és el primer mètode amb el qual vaig treballar, has de fer coses diferents per a l’alumne amb síndrome de Down, o sigui que és un treball afegit. Per tant, fes coses que siguin comunes a tots, i poso un exemple. A un nen amb síndrome de Down les explicacions llargues no li serveixen, si li parles més de 10 minuts es perd, per la qual cosa a la meva aula no faré cap explicació que duri més de 5 minuts Li val al nen amb síndrome de Down? Sí. Els val als altres? També. Això és una estratègia d’aula. Un altre exemple. Els nens amb síndrome de Down perceben millor per la vista. Doncs les meves lliçons estaran acompanyades de fotografies, dibuixos, gràfics, pictogrames… Això beneficia l’alumne amb síndrome de Down i a tots els altres.
Llavors ja ha desestimat les adaptacions curriculars?
Una vegada ja he pres mesures per a tots, tinc en compte com aprèn el nen amb síndrome de Down, i faig servir una metodologia adaptada a ell que sigui útil per a tots, llavors em puc trobar amb què hi ha continguts als quals no arriba i que s’han d’adaptar. Per exemple, els altres estan donant equacions i el nen amb síndrome de Down amb prou feines multiplica. Hi ha matèries com matemàtiques en les quals haurà d’anar a un altre ritme, amb altres continguts i altres objectius; aquí és on cal fer l’adaptació curricular. Però és l’última mesura, quan arriba el moment de prendre decisions sobre objectius i continguts que estan molt apartats de la resta dels seus companys. És una estratègia més, però no s’ha de convertir en l’única.
Per al professor de secundària el consell seria el mateix: que vegi al noi i no a la síndrome?
Sens dubte, però la secundària és una etapa més complicada. Es barregen diversos factors. Per exemple, la pròpia estructura del sistema educatiu. Un alumne de primer d’ESO té onze assignatures amb onze professors diferents, i cada matí dóna sis matèries diferents que canvien cada hora… Estàs demanant a un noi amb síndrome de Down que canviï la seva ment sis vegades al dia, per passar de matemàtiques a història, de ciències a llengua, de tecnologia a música… Això pedagògicament és una barbaritat. Un altre aspecte: el professorat de secundària, sent sincers i amb el cor a la mà, té en general una molt pobra formació pedagògica. Són especialistes en biologia, en filosofia, en literatura… però han fet una formació bastant escassa quant a pedagogia. I en molts casos consideren que l’única cosa que han de transmetre són coneixements curriculars.
Ruiz, a la xerrada que va donar a la trobada de famílies de Càdis / Foto: Down España
La qual cosa és un error.
Clar, aquest professor ha d’entendre que es diu Educació Secundària Obligatòria, i aquesta “O” final li obliga a atendre a tot tipus d’alumnat, no pot pensar que únicament ha de transmetre continguts curriculars, sinó que ha d’atendre les persones individualment. Però encara hi ha una altra raó que fa difícil aquesta etapa: el mateix alumnat amb síndrome de Down té discapacitat intel·lectual, i a la secundària els continguts són tremendament abstractes i conceptuals, són continguts d’una complexitat que en molts casos s’escapa de la capacitat dels joves amb síndrome de Down. O sigui no cal tirar tota la culpa al sistema ni al professorat, cal pensar que hi ha una discapacitat intel·lectual i els continguts són abstractes. De fet, Piaget diu que aquesta és l’etapa del pensament formal abstracte, i a aquest pensament és al que no arriben els nois amb síndrome de Down, ja que normalment funcionen amb pensament concret. A les dades em remeto, el nombre de joves amb síndrome de Down que han obtingut el títol de secundària és molt limitat.
Això pot dependre de factors com la sintonia que tinguis amb el teu centre o amb el teu inspector, o fins i tot de la laxitud de la legislació autonòmica.
El títol no em preocupa en absolut. Només ho prenc com una dada de la dificultat de la secundària en general. El nivell curricular dels nois i noies amb síndrome de Down aniria de tercer a cinquè de primària. Parlo en general. No podem ocultar la realitat, el seu CI es mou entre 40 i 65, i el seu nivell curricular es mou d’un tercer a un cinquè de primària. Per això els continguts de secundària són massa complexos per a ells.
No obstant això, han de fer una secundària inclusiva.
Hi estic d’acord. Llavors cal veure amb quines estratègies. Jo vaig proposar en el seu moment un sistema d’aules obertes. Una aula específica a un centre ordinari, en la qual sis, vuit o deu nois i noies amb un nivell intel·lectual semblant comparteixen un aula, treballant objectius adaptats al seu nivell, possiblement amb continguts pràctics per a la vida diària, etc. I després determinades matèries les comparteixen amb els altres. Però de debò que em costa veure la majoria d’adolescents amb síndrome de Down a un aula de secundària donant sis matèries diferents amb el nivell de complexitat que tenen aquestes matèries.
Ni amb adaptacions?
Però és que en aquests cursos ja estan donant alguns continguts inaccessibles. L’adaptació és fer una selecció d’objectius i continguts per a aquest nen en concret, que sigui el més propera possible al que estan donant els altres. Però hi ha un moment en què s’obre una gran bretxa i aquesta proximitat desapareix. A mi m’agrada transmetre il·lusió, però ho dic sempre a les meves xerrades: els peus al terra i el cap a les estrelles. Anem a lluitar perquè arribin al màxim de les seves possibilitats, però amb els peus al terra. No obligues a una persona cega a treure bones notes en educació plàstica o a una persona sorda en música, de fet se’ls eximeix d’aquestes matèries perquè estan intrínsecament unides a la seva discapacitat. A l’alumne amb discapacitat intel·lectual no se li pot eximir de totes les assignatures, però el nivell és el que és.
No és el que estem acostumats a escoltar des de l’òptica de l’escola inclusiva…
Jo crec en mètodes com les comunitats d’aprenentatge, en els quals tota l’escola es converteix en escola inclusiva, també l’aprenentatge cooperatiu o l’aprenentatge per projectes són metodologies meravelloses, però anem a un institut qualsevol, entrem i vegem què fan. Com a orientador n’he visitat molts. I allà el professor de matemàtiques dóna matemàtiques, el de filosofia dóna filosofia i el d’anglès dóna anglès. Ho dic sempre: mai he vist una manifestació de professors cridant “volem inclusió! volem inclusió!” Això és tocar de peus a terra i tenir el cap a les estrelles. Jo segueixo creient en totes aquestes metodologies, però mentre estigui al món en el qual som ara haig de buscar formes de treballar que siguin el més inclusives possibles. En realitat, moltes vegades els límits entre integració i inclusió es difuminen, i el que ens ofereixen com a mesures inclusives en realitat són integradores o de vegades fins i tot excloents.
Però s’ha avançat molt en poc temps…
La major part de nens amb síndrome de Down, al voltant del 80%, poden arribar a llegir i escriure de manera comprensiva i utilitzar aquesta lectura per a un lloc de treball o el seu temps d’oci, però no et diré que ni l’1% anirà a la universitat perquè això no és cert. Ara mateix menys del 10% estan traient el títol de secundària. I portem 27 anys des de la LOGSE. Quan se’ls va començar a ensenyar a llegir en poc temps es va demostrar que molts podien llegir. La majoria també poden treballar a empreses ordinàries, i si ara mateix no n’hi ha més treballant és perquè no se’ls està donant l’oportunitat. Una minoria molt escassa poden cursar la secundària i una minoria que pràcticament és nul·la poden anar a la universitat. Amb aquestes dades m’atreveixo a ser realista i dir que la secundària està complicada. Però de la mateixa manera dic que per la secundària cal intentar passar, perquè els nois amb síndrome de Down remoguin la consciència dels professors, i per seguir lluitant per una renovació en les estructures de l’etapa.
Braille para bebés?
Discapacidad. Un revolucionario método inclusivo enseña braille desde bebés
Los 400 profesores de toda España que tienen en el aula a algún niño con discapacidad visual contarán a lo largo de este curso con una innovadora herramienta. Se trata de ‘Braitico’, un revolucionario proceso de alfabetización ‘made in Spain’ con el que los niños pueden descubrir el braille de manera lúdica, cercana y sencilla.
Elías, Hayden y Naiara son tres niños que aprenden y se divierten con este método en el Centro de Recursos de la ONCE de Moratalaz (Madrid). Sentados en la biblioteca de estas punteras instalaciones, los pequeños interactúan con agilidad con sus profesores y sus materiales: cuentos, fichas, plantillas, cartillas cuidadosamente elaboradas en braille y en texto, con ilustraciones, colores, relieves y texturas adecuadas según la edad.
Naiara, con el material más avanzado, trabaja con soltura en el ordenador. En su caso, el ‘Braitico’ utiliza como ratón una tableta digitalizadora como las de los diseñadores gráficos, sobre la que se colocan las plantillas en braille que los niños leen. Al presionar con el lápiz sobre ellas, el sistema las procesa para interactuar, siguiendo las pautas de cada ejercicio, también accesible de forma sonora y en las guías didácticas del profesor.
Para Elena Gastón, maestra y coordinadora del Grupo de Didáctica de Braille de la Comisión Braille Española, este novedoso sistema va “más allá de leer o escribir braille”. “Es un sistema de alfabetización”, recalca, que unifica la docencia y ofrece a los profesores un material que hasta ahora se fabricaba cada cual para atender a sus alumnos con discapacidad visual.
En definitiva, la iniciativa va más allá del simple aprendizaje de un código de lectoescritura, pues comienza desde la cuna y continúa durante toda su escolarización y combina una base didáctica y otra neurológica, acompañadas de nuevas tecnologías e innovaciones educativas.
BRAILLE DESDE EL BIBERÓN
El proyecto, auspiciado por la Comisión Braille Española, se divide en cuatro módulos, según el grado de aprendizaje: ‘Manitas’, para despertar el deseo por conocer el mundo y adquirir experiencias a niños de cero a 2 años; ‘A punto’, que contempla la prelectura y preescritura braille y ayuda a pasar de lo tridimensional al plano a niños de 2 a 5 años; ‘Brailleo’, para pequeños de entre 5 y 8 años que aprenderán a manejarse con este código para mantener su nivel educativo; y ‘Superbraille 4.0’, hasta los 13 años, para afianzar el braille, usarlo con eficacia y placer.
Así, desde ofrecer a un bebé un biberón en el que aparezca la palabra “biberón” en braille para que vaya interiorizando el sistema a través del tacto, hasta familiarizarse con las nuevas tecnologías gracias a un ‘software’ hablado que pueden usar desde los 3 años, el ‘Braitico’ va alternando materiales y herramientas cuidadosamente elaborados por el Servicio Bibliográfico de la ONCE (SBO) y el Centro de Investigación, Desarrollo y Aplicación Tiflotécnica (Cidat), según las etapas de aprendizaje de los alumnos: la línea braille, una tableta digitalizadora, puzles, agendas y libretas, juegos táctiles…
Algo “tan mágico” como una combinación de seis puntos da acceso a todo un universo de información, la educación y el desarrollo personal. “Hacía falta tener una herramienta nuestra, de la ONCE, moderna y actualizada”, explica el director de Servicios Sociales de la ONCE, Andrés Ramos.
“Teníamos distintos manuales pero hacía falta un método moderno inclusivo con el que pudiéramos aplicar las nuevas tecnologías, atractivo, y que fuera para todos, que disfruten los niños ciegos y los videntes y facilitar el trabajo a los profesionales”, agrega, en referencia a que los materiales llamarían la atención de cualquier niño, con o sin discapacidad visual.
Todos somos todos: derechos y calidad de vida de las personas con discapacidad intelectual y mayores necesidades de apoyo
Imagen de archivo del centro Santo Ángel de Atades, donde trabajan con más de 200 personas con discapacidad intelectualEn España hay más de 60.000 personas con discapacidad intelectual o del desarrollo, uno de los colectivos con mayor grado de vulnerabilidad social, según los datos proporcionados por el Real Patronato sobre Discapacidad en los dos últimos informes presentados en la página web ‘www.cedd.net‘.
En concreto, el estudio ‘Todos somos todos: derechos y calidad de vida de las personas con discapacidad intelectual y mayores necesidades de apoyo’, elaborado por Plena Inclusión España con el apoyo del Real Patronato sobre Discapacidad, revela cómo este colectivo suma, además, otras discapacidades asociadas, como problemas de movilidad, trastornos de salud mental o dificultades de comunicación, entre otras.
Asimismo, destaca que las personas con discapacidad intelectual tienen mayores necesidades de apoyo para desarrollar una gran parte de las actividades cotidianas, como son el cuidado personal, la vida en el hogar y en la comunidad, las relaciones sociales, el ocio, el empleo o la educación.
Este estudio sirve para detectar cuáles son sus necesidades y el grado de cumplimiento de éstas, en línea con la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, además de proponer una serie de líneas estratégicas de actuación para garantizar el cumplimiento de sus derechos y de su bienestar.
Jornades de Secundària i Educació Inclusiva: aclariment a unes conclusions
Sense que serveixi de precedent, crec que estic en l’obligació de fer uns breus aclariments a les conclusions d’unes Jornades a les que vaig ésser invitat, més encara quan el sindicat que les organitzava no ha complert amb la seva paraula de fer-hi constar el meu posicionament, com és obvi gens coincident amb les esmentades conclusions. Sense ànim de polèmica, però si de deixar les coses clares, adjunto aquest escrit:
Quatre acotacions a les conclusions de les VI Jornades de Secundària convocades pel Sindicat Professors de Secundària (aspepc-sps) celebrades el novembre de 2017
- Reflecteixen amb fidelitat l’opinió majoritària dels assistents i la seva resistència a posar en pràctica l’educació inclusiva especialment, però no només, a l’educació secundària. Però, com resulta obvi, no reflecteixen acords que em pugin incloure.
- La conferència que suscità més unanimitat fou la del professor Ricardo Moreno amb el títol “En contra d’una escola inclusiva”. Cal destacar que el ponent es va limitar a exposar les seves idees i opinions, però que en cap moment va aportar dades que les avalessin científicament.
- En contrast amb les conclusions de les Jornades, cal esmentar que cap de les investigacions disponibles a nivell internacional indica que la inclusió vagi en detriment de la qualitat de l’ensenyament, algunes diuen el contrari. Una de recent feta a Catalunya, que he tingut l’oportunitat de dirigir, amb més de 600 escoles d’infantil i primària reforça el que ens diu la recerca internacional, per bé que no hem pogut demostrar una clara superioritat de l’escola inclusiva quant al rendiment acadèmic de l’alumnat. Però en cap cas hi va en detriment.
4. Tant a casa nostra com en altres comunitats de l’estat i també a nivell internacional hi ha bones pràctiques inclusives en secundària, incloent el batxillerat i també en l’ensenyament superior, pels alumnes que hi poden accedir. Això ens mostra que, malgrat que a secundària hi ha professorat compromès amb la inclusió, amb el benefici que això suposa per l’alumnat i les famílies, encara hi ha molta feina a fer, recolzant el treball dels centres que aposten per la inclusió i sensibilitzant el professorat amb que, més enllà de l’especialitat de cadascú, ens devem als alumnes, a tots i totes les alumnes. El decret recentment aprovat, l’avaluació dels resultats, l’optimització dels recursos, la recerca i la innovació ens han de permetre construir un sistema educatiu cada vegada més inclusiu i de major qualitat.
A l’escola que construïm hi hem de projectar el món o la societat que volem.
Ignasi Puigdellívol
Universitat de Barcelona
Sabadell, 2 de desembre de 2017
Solo un 6% de las personas con discapacidad tiene una titulación universitaria en España
Estudiar en la universidad, la última barrera educativa para los alumnos con discapacidad
Estamos muy lejos del objetivo de la Unión Europea que aspira a un 40% de titulación universitaria entre esta población para el 2020!
Solo un 6% de las personas con discapacidad tiene una titulación universitaria en España, lejos del 40% que tiene como objetivo la Unión Europea para 2020.
La universidad es el gran reto educativo para las personas con discapacidad. En los campus españoles hay 17.000 estudiantes que pertenecen a este colectivo (el 1,7% del millón largo que hay en total), y menos del 6% de las personas con una discapacidad tiene un título, según el III Estudio sobre el grado de inclusión del sistema universitario español respecto de la realidad de la discapacidad, de la Fundación Universia y el Cermi. El dato está lejos aún del 40% que se propone la estrategia europea para 2020. El problema, dicen los expertos, ni siquiera está ahí: la barrera está un poco más abajo, en la Secundaria y el Bachillerato.
“Se va avanzando progresivamente”, explica Isabel Martínez, comisionada de Universidades y Juventud de la Fundación ONCE, consciente sin embargo de que la estadística es pobre. “Pero hay una situación de embudo por los obstáculos que se encuentran por el camino, sobre todo en Bachillerato”, explica. Los datos confirman su teoría. La mitad de los estudiantes con discapacidad no logra ir más allá de este nivel educativo. El 50% nunca intentará siquiera pisar un campus. Con esos mimbres, difícil dar el siguiente paso y subir la tasa de graduados.
Uno de los principales problemas que se encuentran estos estudiantes se llama adaptaciones curriculares. La falta de ellas, en concreto, según explica Martínez. Los alumnos con alguna discapacidad en ocasiones necesitan que los materiales que se presentan en clase, o los exámenes, se adapten para que puedan acceder a la información en igualdad de condiciones que sus compañeros. Sin rebajar contenidos, se trata de facilitar el acceso. Para un ciego, que no se le presenten por escrito. Para un sordo, solventar su incapacidad de escuchar al profesor. Para un TDAH (Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad) o alguien con dislexia, que se le conceda más tiempo, por ejemplo.
Sin embargo, no siempre se hace, lamenta Martínez. Aunque se podría pensar que esto ocurre más en la Universidad, un nivel educativo no obligatorio, donde no hay que preocuparse porque todos lleguen, es sobre todo en Secundaria donde se forma el escollo. “Es mucho peor esta etapa que la Universidad. Primero por los recortes en profesores de apoyo, pero también por una falta de concienciación y responsabilidad del profesorado, que es impresentable”, explica. “Gran parte de la culpa de que los chicos no accedan a la universidad viene de aquí”, asegura.
