Arxiu d'etiquetes: Decret Escola Inclusiva

Sense determinació i un bon ús dels recursos no hi ha inclusió

“Mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben, ni de lluny, a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills.”

Des de l’aprovació del decret d’escola inclusiva, les famílies amb fills amb discapacitat decideixen el seu model d’escolarització, que pot ser en un centre ordinari, en un d’especial o en modalitat compartida. Si més no sobre el paper, l’administració aconsella però ja no obliga ningú a optar per la modalitat especial, de fet és la família qui ho ha de demanar formalment. I això és el que van fer els pares de la Paula, escolaritzada des de P-3 a 5è al CEIP Tàbor de Barcelona, i que a partir d’aquest curs ho està al centre d’educació especial Fàsia.

Expliquen els seus pares, el Ramon i l’Esther, que van prendre aquesta decisió, “que no va ser fàcil”, perquè creien que, malgrat els bons anys passats a la Tàbor, la Paula estava estancada pel que fa a aprenentatges, i sobretot per avançar-se a una decisió que veien inexorable quan acabés 6è: “La secundària no està preparada per rebre adequadament la Paula”. “Fa temps que teníem molt clar que no pot anar a un institut, ni per currículum ni pel fet que tindria molts números de patir bullying i ella no té eines ni per defensar-se ni per explicar-ho”, van escriure en un mail de comiat a la resta de pares de la classe.

Un nou fracàs del sistema? “Per desgràcia, això passa sovint i seguirà passant mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben ni de lluny a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva. “Volem creure -continua- que a mesura que arribin diners per desplegar el decret això anirà a menys”.

LLEGIR MÉS…

 

Videos realitzats per estudiants del Màster

En la portada “Inici” del web podeu trobar els vídeos realitzats per estudiants del Màster en l’assignatra de Tecnologia que imparteix la professora Marta López.

En primer lloc el vídeo creat per Clara Fernández Massip, Clàudia Romero Atanasio i Maria José Pérezgrovas Olaria sobre el Decret d’Educació Inclusiva en el marc d’un Sistema Inclusiu.

També els dos vídeos creats per Andrea Baciu, Verónica Bravo, Estela Cruz i Lorena Luque sobre equinoterapia educativa, amb la col·laboració d’Equinoteràpia Delta del Llobregat.

També els podeu trobar directament clicant les adreces enllaçades en aqest mateix text.

Ideas claras sobre la inclusión desde una larga trayectoria en educación especial

“Nos tenemos que centrar en superar las barreras al aprendizaje”

Hablamos con quien ha sido durante cuarenta años responsable del centro de educación especial El Nido, uno de los pioneros en el movimiento pro inclusión y que ha recibido uno de los primeros conciertos de Enseñanza como nuevo CEEPSIR. Se jubila con la satisfacción de ver aprobado el decreto de escuela inclusiva, pero asegura que “la lucha continúa”.

Montse Codina

Montse Codina ha trabajado toda su vida en la educación especial. Durante 42 años -se dice pronto- como una de las responsables de la Fundación EIR El Niu, uno de los centros de educación especial que se ha distinguido por impulsar más espacios de colaboración con la red escolar ordinaria, a fin de conseguir que alumnos con discapacidades estuvieran escolarizados en lo que a los ochenta se decía integración y que a partir de los 2000 se empezó a conocer como inclusión.

Codina, que fue una de las impulsoras de la Fundación EIR El Niu, se acaba de jubilar con la satisfacción de haber visto cómo antes el Gobierno catalán aprobó el decreto de escuela inclusiva, y cómo Educación reconocía esta tarea hecha por El Niu invitándole a ser uno de los primeros CEEPSIR (centros de educación especial proveedores de soportes y recursos) de la ciudad de Barcelona, ​​es decir, un centro que además de tener un concierto como escuela tiene un segundo por el apoyo a la inclusión que presta a otras escuelas.

“Hace muchos años que hacemos esta tarea, porque hemos defendido que el alumno con discapacidad tiene que ir a la escuela de su barrio, a la misma de su hermano, hemos hecho lo imposible para conseguirlo, y ahora se nos reconoce, tenemos una normativa y desde el Consorcio se están coordinando los recursos, esto es un gran avance”, explica Codina. Considera que esta seguridad jurídica es una de las virtudes del nuevo decreto, pero sobre todo destaca otra: “Hasta ahora los padres y nosotros como educadores hemos tenido que ir a una escuela ordinaria y suplicó que tuvieran este alumno allí, ya veces era como si nos hicieran un favor, que de hecho era un favor compartido para que de esa experiencia todos aprendía, pero ahora es un derecho reconocido que se debe respetar “.

En estos momentos El Niu cuenta con un centenar de alumnos, de los cuales alrededor de 40 van al centro situado en el barrio de la Salud y 60 están repartidos por centros ordinarios de toda Barcelona, ​​donde reciben el apoyo de sus profesionales. Algunos de estos niños y niñas presentan trastornos del lenguaje y la comunicación y otros algún tipo de discapacidad intelectual. “Hemos creído siempre en la idea de que es el recurso quien debe estar donde esté el alumno y no el alumno dónde está el recurso, al igual que creemos que es la escuela la que debe debe adaptarse a sus alumnos y no la alumno en la escuela “, dice Codina.

LEER MÁS…

Cloenda de les II Jornades d’Actualització del Màster

Aquest dimarts s’han tancat les II Jornades d’Actualització del Màster d’Educació Inclusiva amb la celebració del Taller sobre Disseny Universsal d’Aprenentatge.

El taller ha estat al càrrec de les professores Gabriela Gómez-Zepeda i Dorys S. Sabando que han fet, en la primera part, una exposició de l’origenn i els fonaments del Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA), vinculant-lo a la realitat de l’escola i al darrer decret del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

En la presentació s’ha fet especial èmfasi al continuum dels suports que ha d’oferiri l’escola i els serveis que l’acompanyen des dels suports universals, que beneficien tot l’alumnat, als suports intensius, per a l’alumnat que necessita més atenció i un suport més continuat, passant pels suports addicionals, dirigits als alumnes que no cobreixen les seves necessitats amb els suports de caràcter universal, però que tampoc en necessiten d’intensius.

 

Al taller han assistit unes 50 persones, entre elles, estudiants del màster, ex-alumnes, mestres de diferents escoles, professorat de la universitat i altres professionals. Després de l’exposició dels fonaments del DUA, les conductores del taller han presentat un supòsit concret i ben articulat per a posar en pràctica el funcionament concret del DUA, proposta que els assistents han treballat en grups de quatre components.

 

Tot plegat ha donat lloc, posteriorment, a un debat on s’ha analitzat el que aporta el DUA al treball de l’aula en l’escola inclusiva i també les dificultats que presenta. La diversitat del públic assistent ha fet que el debat fos viu i molt clarificador per a tohhom.

En definitiva, una experiència d’interès pels assistents i les primeres passes a una metodologia que, si bé recull pràctiques que en bona mesura ja es duen a terme en les escoles més preocupades per la inclusiió i la innovació, permet ordenar i sistematitzar tot aquell conjunt de pràctiques, i d’altres que poden anar sorgint, i oferir un currículum i unes programacions que, per elles mateixes, responguin a les necessitats d’una gran part de l’alumnat, reduint així les necessitats d’adequaciió o modificació del currículum i facilitant uns suports cada vegada més ben articulats en la dinàmica dels centres, i no pas com a fets aliens o sobreposats al currículum general.

Vist l’èxit de les dues Jornades d’actualització celebrades (2017 i 2018), començarem a pensar amb les del 2019, amb l’objectiu de contribuir a la formació dels estudiants del Màster, a l’actualització dels ex-alumnes i a propiciar el contacte amb altres mestres i professionals en exercici.

 

II Jornades d’Actualització

Primera sessió de les jornades

L’Educació Inclusiva a Catalunya. Conseqüències del decret.

Avui hem tingut la primera sessió de les Jornades. Hem comptat amb la presència de la Sra. Mercè Esteve, sub-directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament de la Generallitat de Catalunya. Mercè Esteve és mestra d’educació especial i psicòloga. Ha treballat majorment en centres ordinaris però també a l’escola especial, i també té expeirència en secundària i en treball en EAPs.

La seva conferència ha estat plena de contingut amb un repàs sintètic, encara que prou ampli, detallat i organizat, com han reconegut alguns dels participants drant el debat, en la que ha ressaltat el decret com a marc. Encara que s’acompanya amb el seu finançamant, aqesta no és una condició suficient per aconseguir l’escola inclusiva, com és el seu objectiu. En aquest sentit ha insistit en la necessitat d’un canvi en la cultura de l’escola i en la importància que les accions a dur a terme s’emmirallin en les experiències d’èxit que també s’han donat en centres del nostre país.

Com a fet anecdòtic ha senyalat que es tracta del Decret 150 (si s’hagués retrassat més hauria pogut estar el 155!) i es dona la coincidència que és el darrer promogut pel govern que quedà destituït en aplicació del controvertit ‘article 155 de la Constitució Espanyola.

 

El debat posterior ha estat ric i s’hauria pogut allargar força si no haguéssim superat l’hora fixada. Degut a la configuració del públic, totes les intervencions han posat de manifest la coincidència en valorar les aportacions de l’escola inclusiva. No obstant, han sortit temes com la formació del professorat, punt clau per al canvi i que no sempre està en sintonia amb les necessitats de l’escola. També s’ha destacat la importància d’arribar a una inclusió plena, i en aquest sentit la por que la permanència de les escoles especials la dificulti. No han faltat les referències a les ràtio d’alumnes/professor, coincidint que és necessari reduir-la, però al mateix temps optimitzar i modernitzar l’organització de l’escola, no per assignatures sinó per àmbits, i procurar així la presència de més d’una mestra a l’aula.

No hi ha hagut acord entre els assistents, potser hagués estat necessari més temps de debat, en relació a la presència de voluntariat dins l’escola entre qui la veia com un enriquiment del centre i també del seu entorn, i qui temia que suposés una substitució de llocs laborals.

En definitiva, una sessió molt enriquidora, no només per la qualitat de la conferenciant, sinó pel nivell que ha donat al debat el públic participant. Entre el públic, estudiants actuals del màster i també de les promocions anteriors, amb una especial presència d’estudiants de la primera promoció, mestres de diferents escoles i també professorat de la Universitat. Un agraïment a tothom per la seva participació i per la riquesa que han donat a l’acte.

 

 

 

La primerapart de les Jornades ha estat un èxit remarcable. Queda ara el Taller sobre Disseny Universal de l’Aprenentatge, al que també s’ha al·ludit en la conferència, i que impartiran les professores Gabriela Gómez-Zepeda i Dorys S. Sabando el proper 20 de febrer a la sala 223 de l’Edifici de Llevant.

The real problem of disability is how we tink about it

Isn’t it a Pity? The Real Problem with Special Needs

By Torrie Dunlap
CEO, Kids Included Together

In the early 90s I was a student on this very campus, and actually, on this very stage. I was a drama major who had a dream to change the world through arts education. The world, however, had something different in mind. In one of my first professional theater jobs I was directing a production of the musical Joseph and the Amazing Technicolor Dreamcoat. I don’t know if you’ve seen it but there are a lot of kids in that show. We held auditions and there was a very lovely middle schooler, with a really pretty voice. She happened to use a wheelchair. I remember casting her in the show and feeling so good about myself for casting someone with special needs in the show. How great for her, and how amazing for the audiences who would see someone using a wheelchair in a production. I spent a lot of time feeling good about myself for this. We had some logistics to figure out, so the production team and I put our heads together and we created a set design with the standard bleacher seating and we made a special cut out for this young girl so she would slide right in with her chair and sit next to the other kids. We hadn’t told her about this and on the day we moved into the theater I could not have been more excited. The theater was old and not very accessible, and so three dads had to hoist the chair with her in it up onto the stage. I proudly showed her the cut out where she would sit in her wheelchair. I will never forget what happened next. She looked up at me and said, “How come I don’t get to sit on the bleachers like the other kids?” And wow. I could not believe how badly I had missed the boat. I was so caught up in the visual and the good feelings I had about doing this that I had not even considered that how she participated was her choice- and I had not even asked her. Without intending to, I had marginalized her. I had turned her from a 7th grader who likes singing and wants to be in a play with her friends into some kind of poster child for disability representation in the arts. I never forgot this experience, and how much I learned that day.

In fact, it informed the rest of my career. After many years of teaching kids with all kinds of differences and abilities I took a leap of faith and became a part-time program coordinator at Kids Included Together, a small grassroots non-profit in San Diego that was teaching child care and after school programs how to meet the needs of all kids. Nine years later I became the CEO and we have now done this work in 45 states and 10 countries and we teach thousands of people each year.

I have learned in my close to 20 years of immersion in this field that we can overcome our fears and the barriers that separate children with and without disabilities by changing our mindset.

In 2011 the World Health Organization and the World Bank published a report on disability. The report states children with disabilities are among the most marginalized children in the world.

I believe that a reason why as a society we have not embraced children with disabilities as full participants in our schools and communities is the limitation of our own mental models around disability. We have moved from hiding and institutionalizing children to a world where kids with disabilities are “special” and receive special services in special settings with special caregivers, and they- and their families- are disenfranchised from the community at large and have become their own separate community. I believe that “special” has become a euphemism for “separate.” When we create a separate, “special” places for children where their “special needs” can be met, we are teaching them that their place is over there, with people like them and not in the full community. When young, impressionable children are taught that their needs are too great, that they are too different and that they don’t fit our very narrow definition of “normal” this has a life long affect on their ability to contribute positively to society. Our goal as adults, parents, teachers and child care providers, is to help kids grow up to be confident, happy adults who make a positive contribution to the world. But, when it comes to kids with disabilities we have missed the boat.

The disruption that’s needed is in conceptual models of disability. In the field of disability studies they are known as the “medical model” and the “social model.”

The medical model, obviously coming out of the medical community, but with widespread adoption outside of it, views disability as a problem that needs to be cured or fixed. People who have disabilities are perceived as sick and that only experts can determine what treatments are needed. It’s not that cures or medical interventions are necessarily a bad thing, but when we use the medical model as our way of perceiving disability we view children who have them as a problem that need fixing, and we separate them from their peers without disabilities. This is why we often lead with pity- we feel sorry for people who are broken and need fixing and we feel charitable by helping them and this is where we design “special services for special kids.” We feel good that we have done something kind for “those poor children.” We make a lot of assumptions here that children who have disabilities have a poor quality of life, can’t learn and can’t achieve. We assume they need something different than other kids, because they are “special.”

The counterpoint to the Medical Model is the Social Model of Disability.

In this model we view societal barriers as the problem, and not the child. Disability is perceived not as a negative, but as neutral. In this model we view disability as something that exists in the environment and in society, and it is the failure of the environment and not the person. In order to lessen the impact of disability on a person, we need to change the interaction between the person and the environment.

And because this is TEDx and we like big, fancy words I’ll give you one more- this is the model the World Health Organization works from and the one we use in our work at Kids Included Together. It’s called the biopsychosocial model.

This model accepts that medical labels and diagnoses are part of the identity of the person and environmental barriers are also considered when looking at how disability influences a child’s ability to function in the world. It’s a more holistic approach.

You may see your own perspective reflected in one of these models, or you may feel like you have never thought of it before. But, even if we haven’t been confronted with making a conscious choice to adopt a model, we all have one. We create our own mental models to make sense of the world.

A mental model is a deeply engrained set of beliefs based on assumptions, generalizations, media images, our own experience or lack of it. Basically, how we think about stuff. Think of it as your internal personal algorithm. When faced with a decision, before you are even conscious of it, your mental model goes to work. For many of us, our mental model around disability reflects the medical model- something to fear, something to fix, something to feel sorry for, and that we can feel good when we help less fortunate people. But, what happens when we consciously change our internal model and view disability as neutral, and the environment as a factor. What if we see children with disabilities first as children, and not a diagnosis or as “special?”

Here is a very typical community event- it’s a rodeo for “Challenged Buckaroos.” A special rodeo for children with disabilities. The event is designed for children – no special adaptations for disability are needed or offered that I can tell, and the marketing materials say that this is a chance for some “very special kids to meet real cowboys and cowgirls while being cheered on by their fans.” The piece in the newspaper includes a quote from the organizer about how “rodeo fans can give a great day to some great kids.” What do you think? Medical model or social model? What assumptions are we making about children and their disability in an event like this? Why do children who have a disability label need their own special rodeo? What message are we sending to kids when we create a separate rodeo just for them?

What if the rodeo committee held a children’s event and invited all children- regardless of their ability to attend. Picture what a day at the rodeo with all kinds of kids there could look like. They would make sure that children who needed it had extra assistance, but would anything else really have to change? What do we gain by building a community where everyone belongs?

Here is another one- and I know I am going to get some pushback on this one- and it involves someone many of us hold near and dear to our hearts- Santa Claus. I was at the mall one November day and I saw this poster for a special Santa Claus photo session for special kids. I know these events are happening all over the country, and I bet most people feel good about them. It seems like a nice thing to do, right? Making sure that everyone who wants to can visit Santa. It’s called Caring Santa. For me, this raises a lot of questions- and I hope it does for you too- isn’t Santa always caring? Would you want your child sitting on the lap of Uncaring Santa? What are the barriers to access for Santa? These events are targeted to families who have children with sensory sensitivities, but I wonder if there is a way to meet the needs of all kids in a way that actually enhances the experience for everyone.

READ MORE…

Jornades de Secundària i Educació Inclusiva: aclariment a unes conclusions

Sense que serveixi de precedent, crec que estic en l’obligació de fer uns breus aclariments a les conclusions d’unes Jornades a les que vaig ésser invitat, més encara quan el sindicat que les organitzava no ha complert amb la seva paraula de fer-hi constar el meu posicionament, com és obvi gens coincident amb les esmentades conclusions. Sense ànim de polèmica, però si de deixar les coses clares, adjunto aquest escrit:

Quatre acotacions a les conclusions de les VI Jornades de Secundària convocades pel Sindicat Professors de Secundària (aspepc-sps) celebrades el novembre de 2017

  1. Reflecteixen amb fidelitat l’opinió majoritària dels assistents i la seva resistència a posar en pràctica l’educació inclusiva especialment, però no només, a l’educació secundària. Però, com resulta obvi, no reflecteixen acords que em pugin incloure.
  2. La conferència que suscità més unanimitat fou la del professor Ricardo Moreno amb el títol “En contra d’una escola inclusiva”. Cal destacar que el ponent es va limitar a exposar les seves idees i opinions, però que en cap moment va aportar dades que les avalessin científicament.
  3. En contrast amb les conclusions de les Jornades, cal esmentar que cap de les investigacions disponibles a nivell internacional indica que la inclusió vagi en detriment de la qualitat de l’ensenyament, algunes diuen el contrari. Una de recent feta a Catalunya, que he tingut l’oportunitat de dirigir, amb més de 600 escoles d’infantil i primària reforça el que ens diu la recerca internacional, per bé que no hem pogut demostrar una clara superioritat de l’escola inclusiva quant al rendiment acadèmic de l’alumnat. Però en cap cas hi va en detriment.

4. Tant a casa nostra com en altres comunitats de l’estat i també a nivell internacional hi ha bones pràctiques inclusives en secundària, incloent el batxillerat i també en l’ensenyament superior, pels alumnes que hi poden accedir. Això ens mostra que, malgrat que a secundària hi ha professorat compromès amb la inclusió, amb el benefici que això suposa per l’alumnat i les famílies, encara hi ha molta feina a fer, recolzant el treball dels centres que aposten per la inclusió i sensibilitzant el professorat amb que, més enllà de l’especialitat de cadascú, ens devem als alumnes, a tots i totes les alumnes. El decret recentment aprovat, l’avaluació dels resultats, l’optimització dels recursos, la recerca i la innovació ens han de permetre construir un sistema educatiu cada vegada més inclusiu i de major qualitat.

A l’escola que construïm hi hem de projectar el món o la societat que volem.

Ignasi Puigdellívol

Universitat de Barcelona

Sabadell, 2 de desembre de 2017

Marginación en el aula: niños junto a la papelera

Niños junto a la papelera

Milagros Pérez Oliva

Una escuela inclusiva es aquella que integra toda a diversidad social que llega al aula y es capaz de proporcionar a todos los alumnos la oportunidad de aprender

Cuando Begonya Gasch, la directora de la Fundació El Llindar de Cornellà, le preguntó a aquel chico por qué no le gustaba la escuela, desvió los ojos y titubeó. Finalmente, dijo: “Es que siempre estaba al lado de la papelera”. Su capacidad expresiva no iba más allá, pero estaba claro que quería añadir: “Y me sentía como si en cualquier momento me fueran a arrojar a ella”. El Llindar nació en 2004 para acoger y educar a los expulsados del sistema educativo, a los señalados con la etiqueta del fracaso escolar. Por esta institución han pasado ya más de 3.000 alumnos, chicos que, como el que no soportaba estar siempre al lado de la papelera, corrían el riesgo de quedar en los márgenes, candidatos seguros a la exclusión social.

Más allá de que todos tienen la misma edad, cualquiera que esté más de diez minutos en un aula podrá comprobar que no hay dos alumnos iguales. Cada niño tiene diferentes aptitudes y algunos arrastran limitaciones derivadas de una enfermedad o discapacidad. Otros llegan con pesadas mochilas invisibles en las que cargan, como si fueran piedras, las carencias sociales de partida, las que traen puestas de casa. Pero todos los alumnos están ahí para lo mismo: prepararse para la vida. Y todos tienen derecho a esperar que el sistema educativo les proporcione las máximas oportunidades de aprender. De ello dependerá su suerte en la vida.

¿Cómo conseguir una escuela inclusiva y un entorno educativo más allá del aula que trabaje por una sociedad inclusiva? Más que de igualdad de oportunidades hemos de hablar de equidad. No se puede tratar igual a los que parten de posiciones diferentes.

LEER MÁS…