Neus Sanmartí: «És impossible que un alumne sigui dolent en tot»

La pedagoga diu que «la feina més inútil d’un mestre és passar-se el diumenge corregint exàmens»

No tothom ha de ser expert en tot. Un escriurà molt bé i l’altre dibuixarà molt bé. Uns ho faran pràcticament tot bé i d’altres tindran més dificultats. Però de tots en podem aprendre.

El pitjor que pot fer un mestre és renunciar que un alumne aprengui, perquè si l’infant té l’autoimatge que el mestre ha tirat la tovallola, ell també la llençarà.

Que l’objectiu d’anar a l’escola no sigui aprovar o suspendre, sinó aprendre. Que qui avaluï no sigui el mestre, sinó el mateix infant. I que sigui així com es faci més responsable del que aprèn, sí, però també de la seva vida.

Neus Sanmartí (Barcelona, 1943) és catedràtica de didàctica de les ciències i doctora en ciències químiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Mestra d’infants i mestra de futurs mestres, parlem de la necessitat d’educar amb passió i amb sentit.

Vas ser una excepció. 

Les monges van dir a la meva família que era millor que estudiés. Vaig formar part del primer nocturn femení de Barcelona. En aquella època, d’instituts amb noies només n’hi havia tres.

Què n’has après i desaprès, dels models que tenies de mestres?

Al final, sigui com sigui el sistema, de mestres bons sempre n’hi ha hagut, l’únic que són pocs. En recordo una de llengua i literatura que ens va començar a parlar d’Orland furiós. Quan va acabar li vam preguntar si la història no tenia final. Ens va respondre: “Inventeu-vos-el”. No recordo les classes de text mecanitzades, sinó la dels mestres que feien coses diferents.

Què t’acaba quedant d’un mestre?

El millor que et pot quedar d’un mestre són les ganes de fer-te preguntes. La capacitat d’estimular-te. Recordo que llavors vam començar a escriure com si allò que fèiem fossin novel·les.

Hem de fugir de la repetició? 

No hi ha ni un mètode ni un instrument bo per a tothom. L’educació com més creativa i diversa és, més et queda.

L’escola d’ara encara és la dels guanyadors i perdedors?

Estadísticament, sí. Un nen petit sap perfectament qui fa bé els dibuixos i qui no. Això no és un problema si som conscients que la diversitat existeix: com que tu ets tan experta en allò, pots ajudar els altres; i en el que vas coixa necessitaràs algú. Però encara tenim una visió competitiva, de pensar que el qui no va endavant és perquè no ho vol.

Eduquem només els del mig?

Això ho demostra molt l’informe PISA. Tenim uns bons resultats a nivell mig.

El perill d’això és que els de baix i els de dalt queden de costat. 

No tothom ha de ser expert en tot. Un escriurà molt bé i l’altre dibuixarà molt bé. Uns ho faran pràcticament tot bé i d’altres tindran més dificultats. Però de tots en podem aprendre. El pitjor que pot fer un mestre és renunciar que un alumne aprengui, perquè si l’infant té l’autoimatge que el mestre ha tirat la tovallola, ell també la llençarà. Això està molt comprovat: moltes de les escoles que diuen que un nen és d’una família amb un nivell sociocultural molt baix, no deixen que aprenguin com els altres: “Mira, que facin això i ja n’hi ha prou”. Totes les estadístiques demostren que aquests nens tenen resultats més baixos. Però sempre hi ha excepcions, perquè hi ha escoles amb molt bons resultats, comparats amb els esperats. Per què? Perquè al darrere hi ha un equip de mestres que hi han apostat.

També entren en joc les expectatives i els prejudicis. 

Hem fet estudis en què donàvem a professors el mateix treball signat per nois i per noies. El que canviava no era la nota que els posaven, sinó què els recomanarien que estudiessin. Si és noi, arquitecte, enginyer, economista. Si és noia, infermera, mestra. Això és inconscient, però passa. I si parlem d’expectatives, és impossible que un alumne sigui dolent en tot.

Però hi ha mestres que ho pensen. 

Sí, és molt habitual. És dur fer de mestre: els has d’estirar a tots, tenint present que cadascú té la seva personalitat. Has de tenir un equip que quan t’enfonsis t’animi i tu al revés. Perquè hi ha moments en què no saps què has de fer i abandonaries.

Perquè si no, aquesta frustració la pots carregar als alumnes. 

Si no hi ha un equip que et faci costat, això passa. Estic cansada de mestres joves de secundària que quan comencen a treballar els diuen: “Oblida tot el que has après a la universitat. Fes el llibre de text així i no tindràs problemes”.

LLEGIR MÉS…