Arxiu de la categoria: Valores

Colònies inclusives

“La cadira va tornar destrossada de tan bé que s’ho havia passat”

Les colònies inclusives aporten un benefici compartit entre la família, l’infant amb diversitat funcional i la resta de companys. Normalitzar-les, però, encara és un repte

Quan va arribar de colònies, la cadira de rodes d’en Marc tenia una roda punxada i l’altra penjant. Era l’evidència que havia viscut aquells dies amb la màxima intensitat i que l’experiència havia valgut molt la pena. Somreia, se’l veia pletòric i només tenia ganes d’explicar i explicar tot allò que havia viscut. “Li vaig preguntar què és el que més li havia agradat i em va respondre que fer bivac, tots dins el sac, estirats a terra”, explica Josep Caleron, el seu pare.

En Marc té paràlisi cerebral i l’estiu passat va marxar de colònies per primera vegada amb 50 nens i nenes de la seva mateixa edat.Els problemes de mobilitat, les dificultats en la parla o aspectes tan quotidians com menjar sol -que a casa encara no havia assolit- van ser algunes qüestions que la família va valorar amb l’entitat organitzadora de les estades, Fundesplai (Fundació Catalana de l’Esplai), abans de decidir apuntar-l’hi: “Bona part de les 28 cases de colònies, terrenys d’acampada i albergs de Fundesplai estan ideats sota els paràmetres del disseny per a tothom. No tan sols no tenen barreres arquitectòniques, sinó que tant la senyalització com els accessos, l’entorn natural, la piscina o l’alimentació estan preparats per rebre tant persones amb discapacitats severes com persones que per la seva edat o condició tenen la mobilitat reduïda”, explica Pep Valls, cap de comunicació de Fundesplai. Finalment es va decidir que en Marc aniria al torn de Can Mateu, a Vilanova de Sau, un equipament de Fundesplai que es caracteritza per la seva gran accessibilitat, no només de la casa de colònies, sinó també de tots els camins de l’entorn natural de la finca i les piscines. “Va poder fer totes les activitats programades, adaptades a ell, i amb l’ajuda dels monitors i la resta de companys. Fins i tot els va dir que ell també celebrava el seu aniversari durant les estades perquè volia que li organitzessin una petita festa. No va ser fins més tard que es van adonar que en Marc havia nascut durant el mes de desembre!”, explica en Josep.

Bona part de les 28 cases de colònies, terrenys d’acampada i albergs de Fundesplai estan ideats sota els paràmetres del disseny per a tothom

BENEFICI COMPARTIT

Les colònies, per a en Marc, van suposar una experiència única per al seu desenvolupament i creixement personal, en un entorn diferent fora de la zona de confort i sense els referents habituals al seu costat: “El fet de poder establir nous vincles i noves relacions és molt important perquè aquests infants sovint se solen moure en ambients més restringits”, explica Anna Graells, psicòloga i cap d’àrea d’atenció a les persones d’Àuria Fundació.

Participar de les colònies va suposar per al Marc més autoestima, més autoconeixement i més autonomia

LLEGIR MÉS…

Educar després dels atemptats

No es tracta de simplificar la lectura del món: bons i dolents, veritat i mentida, blanc i negre… sinó que es tracta de treballar des de l’escola per a la recerca de la veritat, enlloc de voler posseir veritats. Des de l’escola s’ha d’estimular el dubte, perquè sigui el motor de l’aprenentatge i s’han de generar nous interrogants perquè cadascú trobi les pròpies respostes.

Sabem que des de l’escola podem combatre emocions i actituds que no tenen res de democràtiques, com ara el rebuig als que identifiquem com a “diferents”, el replegament amb els “nostres”, l’agressivitat i la violència… i que això ho podem fer a través de la pràctica sistemàtica del debat argumental i de la trobada amb les arts.

Després del xoc de fa un any, dels atemptats de Barcelona i Cambrils, des de Rosa Sensat vam organitzar un debat per plantejar-nos què faríem al mes de setembre quan tornéssim a les escoles i instituts. Com havíem de parlar del tema? N’havíem de parlar? A més, els actors principals dels atemptats havien estat nois educats a les escoles de Catalunya…. I en la constant de l’autocrítica dels educadors, ens preguntàvem on havíem fallat, què era el que no s’havia fet bé…

Sabíem que Philippe Meirieu, un dels referents de la pedagogia actual, havia escrit un llibre després dels atemptats gihadistes a París de 2015 i 2016, Educar després dels atemptats, que ens podia servir de guia per anar més al fons de la qüestió. Vam començar a preparar la traducció al català i aquest mes de juny passat la vam presentar a Barcelona, acompanyats de l’autor. D’aquest llibre i de la seva visita n’hem après moltes coses. La primera és que no es tracta només d’educar per combatre els atemptats, sinó que cal aprofundir i desenvolupar l’objectiu central de l’educació: aprendre a viure junts. És a dir, es tracta de “educar per a la responsabilitat, formar per a la ciutadania, construir la laïcitat, metabolitzar la violència gràcies a la cultura”. Tal com diu a les conclusions del llibre, hem de “refundar la nostra Escola perquè fabriqui el comú i en responsabilitzi els seus actors, fer front al soroll i la còlera del món sense renunciar als nostres valors”.

Les conclusions del debat del tema general de la 53 Escola d’estiu de Rosa Sensat “Educar per comprendre el món de manera crítica” van també en aquesta línia. No es tracta de simplificar la lectura del món: bons i dolents, veritat i mentida, blanc i negre… sinó que es tracta de treballar des de l’escola per a la recerca de la veritat, enlloc de voler posseir veritats. Des de l’escola s’ha d’estimular el dubte, perquè sigui el motor de l’aprenentatge i s’han de generar nous interrogants perquè cadascú trobi les pròpies respostes: convertir les certeses en inquietuds, i fer de l’escola un lloc on s’aprenen a fer preguntes. Tal com diu Meirieu, “acompanyar-los perquè no es donin mai per satisfets amb una aproximació, per més seductora que sigui” i “exigir-los que creixin i progressin, que prefereixin la recerca de la veritat a les mixtificacions dels mercaders d’il·lusions”. En definitiva, es tracta que tothom pugui pensar per ell mateix.

Sabem que el debat i el diàleg són els mitjans per a desenvolupar en el si de l’escola actituds democràtiques, que ens formin com a ciutadans que vivim i aprenem conjuntament. I és per això que a l’escola s’ha de poder parlar de tot, sense caure en el parany de fer-ho de manera improvisada, sobretot quan es tracten temes especialment sensibles i que afecten directament les emocions més primàries, com és el cas dels atemptats. És per això que Meirieu proposa abordar un tema com aquest a l’escola, a través d’un debat preparat i estructurat, amb unes regles ben marcades i assumides per tothom. Un debat que no s’ha de confondre amb un intercanvi d’opinions on tot s’hi val, i on, sovint, els líders més carismàtics imposen els seus punts de vista i uns quants callen, o no gosen intervenir. En la seva proposta de debat suggereix el canvi de rols, i que cadascú defensi i argumenti el seu punt de vista i també el dels altres, a fi que les idees no s’enquistin i que hi hagi una revisió dels partits presos per cadascú.

LLEGIR MÉS…

Poema per la BEA: “Quan estem tristos ens consoles”

Dos companys d’una alumna amb una discapacitat intel·lectual severa que ha acabat 6è a la mateixa escola ordinària on va començar P-3 li han dedicat un poema ple de tendresa i sentiment. Ella no pot parlar, però això no ha impedit la creació de forts vincles afectius entre tots tres.

El 3 de desembre de 2014, coincidint amb el Dia Mundial de la Discapacitat, aquest diari va publicar un reportatge sobre la Beatriz, una nena amb síndrome d’Angelman que estava escolaritzada al CEIP Lavínia, al barri de Les Corts de Barcelona. La repercussió de l’article va ser espectacular: més de 10.000 lectures en dos dies, un rècord aleshores per un digital sobre educació que encara no havia arribat al seu primer any de vida.

Tres anys i mig després, la Beatriz acaba de tancar la seva etapa a l’escola Lavínia. Aquest curs ha finalitzat Sisè, un moment molt intens i emotiu per tots els alumnes, però molt especialment per aquells qui han conviscut durant nou anys sota el mateix sostre i que saben que a partir del curs que ve, com diuen els Gossos, res tornarà a ser igual. A partir de setembre, la Bea anirà al centre d’educació especial Paideia, també a Les Corts, mentre que la major part dels seus companys ho faran als instituts Les Corts i Joan Boscà.

No és un comiat definitiu, perquè els records, i el barri, els seguiran unint. Però abans de tancar aquest cicle, la Mireia i el Pol, dos companys de la Bea des de P-3, li han escrit el poema que reproduïm a continuació (amb el permís dels seus pares), pel seu valor com a mostra i testimoni del model d’escola inclusiva. “A vegades la gent no s’adona que tu ets bona persona que es preocupa pels demés i ens accepta tal i com som”, li diu la Mireia. “Justament això et fa més humana que qualsevol de nosaltres”, afegeix el Pol.

VEURE EL POEMA

50 Aniversario de Pedagogía del Oprimido

En el 50 aniversario de La Pedagogía del Oprimido

Jaume Martínez Bonafé

¿Qué hacemos hoy en nuestras escuelas si buscamos la emancipación de los seres humanos? Quizá una relectura de La Pedagogía del Oprimido nos ayudaría a encontrar respuestas.

Guardo con especial cariño un ejemplar de La Pedagogía del Oprimido que me regaló una maestra al finalizar un curso en Rio Gallegos (un rincón de Argentina al final del mundo). Cuando lo puso en mis manos me contó que su madre, también maestra, lo tuvo escondido bajo unos ladrillos de la cocina, durante todo el periodo de la dictadura militar. También conservo otro ejemplar del libro que en pleno franquismo editaron con una vietnamita (una especie de imprenta casera muy utilizada en la clandestinidad) Carles y Catxo, dos maestros anarquistas que dedicaron muchas horas nocturnas, mucho esfuerzo y mucha valentía, para que quienes nos iniciábamos en la reflexión crítica y el compromiso social dentro de la escuela, tuviéramos herramientas que nos ayudaran a pensar. Vengo a contar esto porque se cumplen 50 años ya de la primera edición en Chile de este libro, un referente fundamental en todas las propuestas de transformación social y educativa desde las perspectiva de los movimientos sociales.

Freire me ayudó de muchas maneras y fui creciendo en el modo de pensar la educación y la escuela alimentado por muchas de sus argumentaciones. Quiero recuperar ahora unas cuantas de esas ideas para que, si les apetece, las contrastemos con el devenir en estos 50 año de las políticas sobre la escuela. La primera de ellas tiene que ver con su concepto de dialogicidad y el criterio que la relación educativa es una relación de reconocimiento del sujeto, con experiencia y saber propios, punto de partida para la construcción de un conocimiento con conciencia crítica, marco conceptual y procedimental para las políticas de emancipación. Conviene recordar que Freire escribió este libro mientras permanecía exiliado tras el golpe militar en Brasil y desarrollaba su experiencia de alfabetización y educación popular entre el campesinado y el proletariado chilenos.

Quiero decir que confluían aquí, por un lado, una extraordinaria confianza en el ser humano y su capacidad de ser, saberse sujeto y, por el otro, un claro compromiso con el pensamiento crítico y los movimientos populares revolucionarios. En ese contexto y desde esa posición política Freire dice que la pedagogía debe hacerse “con él, y no para él” y debe ayudar a las mujeres y los hombres y a los pueblos, en su lucha incesante para recuperar su humanidad. La pedagogía freiriana, entonces, parte del reconocimiento de un saber experiencial y propone herramientas para tomar distancia crítica y construir un proceso alfabetizador que nos permita la comprensión histórica, dialéctica, de la vida cotidiana. La comprensión del mundo, y los conceptos y procedimientos con los que activamos esa comprensión no son depósitos del educador sobre el educando sino construcciones del propio educando problematizando el mundo.

LEER MÁS…

Educar contra la paz

  • «La derecha ha recuperado un proyecto para pretender meter el militarismo y otros imaginarios en los colegios de primaria»

  • «En el proyecto se presentan los ‘flujos migratorios irregulares’ como un peligro para nuestros valores y que tienen implicaciones para la política de seguridad»

  • «El intento de Moncloa parece encaminado a una nueva ‘Formación del Espíritu Nacional’ sobre una patria que no es la de todos»

AGUSTÍN MORENO

Tengo que reconocer que me pasa como a Paco Ibáñez y es que “la música militar nunca me supo levantar”. Ahora bien, me supera el acuerdo que han firmado los ministerios de Educación y Defensa del Gobierno Rajoy para llevar a los colegios el ejército, el pasodoble La banderita, los himnos de la Marina y del Aire, los desfiles militares, la vida y la boda del rey, la inmigración no regularizada como amenaza, etc. Son 10 unidades didácticas para el currículo de educación primaria sobre ‘Conocimiento de la Seguridad y la Defensa’ a incluir en la asignatura ‘Valores Sociales y Cívicos‘ que es alternativa a la Religión católica. Vamos, que o te adoctrina el ejército o lo hace la Iglesia.

Este burdo adoctrinamiento aprovecha el clima creado en torno a la cuestión catalana. La derecha ha recuperado un proyecto para pretender meter el militarismo y otros imaginarios en los colegios de primaria. Identificar patria con ejército es un clásico de la manipulación política, pero es especialmente más grave si se hace con niños y niñas de 6 a 12 años.

Parece que se intentan crear reflejos paulovianos en los niños del tipo: tanque igual a salvación; inmigrante igual a peligro. Se quiere hablar a los niños de “armas de destrucción masiva”, de cómo alistarse al ejército, animar a la asistencia a los desfiles militares y reproducir tanques con plastilina, hacer comics sobre la vida y la boda real, dibujar escudos y banderas. Es evidente que ha habido una modernización, pero el ejército es el ejército y, aunque hoy sean unas fuerzas armadas en un sistema democrático, en la memoria colectiva su imagen también se asocia a golpes de Estado, en general reaccionarios y contra el pueblo, durante los siglos XIX y XX.

A última hora conocemos otra campaña gubernamental con un coste de 600.000 euros dirigida a colegios y a medios de comunicación para que aumente la ‘percepción de riesgo de la población y el papel del Ejército para combatirlos’. Son campañas con el objetivo de vender armas, porque van dirigidas a crear una ciudadanía permeable a los continuos incrementos del gasto militar, tal y como nos presiona la OTAN en nombre de los intereses económicos del complejo militar industrial. Hay que recordar que el gasto militar es 2,77 veces más que el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

Educar para la guerra es algo disparatado por múltiples razones. En las aulas hay que trabajar la paz y la convivencia. Argumentar que el precio de la paz es el esfuerzo de la guerra, es una falacia, como el “si vis pacem parabellum” de los romanos o la más reciente doctrina de la guerra preventiva de Bush. El belicismo y el militarismo son contrarios a los valores de la educación y  no deben tener lugar en nuestras aulas.

Especialmente dañina es la campaña que asocia la inmigración con amenaza. En concreto, se presentan los ‘flujos migratorios irregulares’ como un peligro para nuestros valores y que tienen implicaciones para la política de seguridad. Estas ideas no unen sino que dividen. ¿Se les va a explicar a los niños de origen inmigrante que ellos y sus familias, que quizá no tengan papeles, son una amenaza para este país? ¿Se les contará a los niños cómo se blindan las fronteras con las sangrientas concertinas? ¿O qué la gente que llega en pateras no tienen derechos?