Arxiu de la categoria: TEA

Entrevista a I. Puigdellívol sobre l’Educació Inclusiva

Entrevista realitzada el juliol de 2019 a La Paz, Baja California Norte (Mèxic) amb motiu de la participació del professor Ignasi Puigdellívol, director del màster, al “4to. Foro Internacional de Educación Básica y Normal: Equidad, Inclusión y Calidad Educativa

 

En l’entrevista, de poc més de 30 minuts, s’aboden temes com la definició d’Educació Inslusiva, què és inclusió i què no ho és i quines son les pràciques que es poden considerar inclusives, diferenciant-les de les excloens. També l’important tema de la diversitat i de com es pot mantenir el respecte i fins i tot la potenciació de la diversitat, tot i garantint la igualtat, és a dir, que el respecte a la diversitat no serveixi per justificar els desnivells educatius. També s’aborda  la importància que té per a la inclusió el paper del personal no docent de suport (paraprofessionals en anglès) i les funcions que han de desenvolupar perquè la seva acció potencïi i no es converteixi en la implementació de pràctiques excloents. Més endavant es parla de la inclusió d’infants amb discapaciat intel·lectual i es manté una conversa més detallada sobre les característiques de la inclusió dels infants amb Trastorns de l’Espcetre Autista. Finalment l’entrevista versa sobre la importància d’entendre el suport no com una acció limitada als especialistes i es recalca la importància d’establir xarxes de suport que impliquin les persones que es vinculen amb l’estudiant.

ENLLAÇ AL VIDEO DE L’ENTREVISTA

Robots y sentimientos (2 videos)

Robots con horario de visita

Los investigadores están preocupados por el apego excesivo hacia sus robots de miles de usuarios, sobre todo, niños

La forma de los robots influye de una manera clara en los sentimientos que generan en las personas que se relacionan con ellos. Por supuesto, los humanos que interactúan con estos objetos mecánicos saben en todo momento que se trata de máquinas, no de seres vivos. Pero si su aspecto se asemeja considerablemente al nuestro, resulta complicado establecer con ellos la misma relación que se mantiene con un simple electrodoméstico.

Por este motivo, el vínculo con una aspiradora Roomba, que no deja de ser un robot, aunque morfológicamente no tiene nada que ver con nosotros, es muy similar al que se construye con una nevera o una lavadora. En cambio, la conexión emocional con los androides es intensa: tienen cara y su cuerpo consta de las mismas partes que el nuestro. Como señala la investigadora Julie Carpenter, “si algo se mueve en nuestro espacio y nos da la impresión de que lo hace con un propósito, pensamos que tiene conciencia y metas internas”.

Cambios en el diseño:

Los peligros de empatizar con las máquinas

En su opinión, las casas están construidas para la gente —o, a lo sumo, para los animales domésticos—, de modo que los robots, para ser eficientes, deben moverse como ellos. Sin embargo, hasta ahora, los ingenieros apenas se habían preocupado por el apego de las personas a estos sistemas. La profesora del Massachusetts Institute of Technolog (MIT, Estados Unidos) Sherry Turkle explica que hay equipos de inteligencia artificial que se muestran como si fuesen “socialmente conscientes”.

No obstante, añade la experta, estas reacciones están programadas. No son ciertas, sino ficticias. No es empatía, solo lo parece. Por esta razón, los usuarios acaban pensando que estos dispositivos “son más inteligentes de lo que realmente son”. En síntesis, como recuerda Turkle, “el amor simulado no es amor”. Fabricantes como Gadi Amit, presidente de NewDealDesign, empresa con sede en San Francisco (Estados Unidos), empiezan a reconocer que este elemento es fundamental en su actividad en la actualidad.

La compañía de Amit ha ensamblado un nuevo robot de entrega de paquetes para Postmates. Es un cubo con ruedas, con un diseño agradable, pero abstracto, con bordes redondeados y luces que indican hacia dónde va a girar. El máximo responsable de NewDealDesign sabe que aun tiene que transcurrir bastante tiempo para que los humanos y las máquinas compartan lenguaje. En cualquier caso, ese instante llegará. “Tal vez en unas décadas”, agrega.

Como es habitual, el trabajo con niños todavía genera más incógnitas y dilemas morales. La startup RoboKind, de Dallas (Estados Unidos), presentó en 2016 un robot llamado Milo, pensado para ayudar a menores con autismo. Cientos de colegios han incorporado este método, que ha servido para orientar en su aprendizaje a miles de escolares. Para evitar que los chavales se encariñen en exceso con Milo, Richard Margolin, cofundador de RoboKind, sugiere que los alumnos no estén con él más de cinco veces por semana, y que no pasen más de media hora seguida en su compañía.

Sense determinació i un bon ús dels recursos no hi ha inclusió

“Mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben, ni de lluny, a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills.”

Des de l’aprovació del decret d’escola inclusiva, les famílies amb fills amb discapacitat decideixen el seu model d’escolarització, que pot ser en un centre ordinari, en un d’especial o en modalitat compartida. Si més no sobre el paper, l’administració aconsella però ja no obliga ningú a optar per la modalitat especial, de fet és la família qui ho ha de demanar formalment. I això és el que van fer els pares de la Paula, escolaritzada des de P-3 a 5è al CEIP Tàbor de Barcelona, i que a partir d’aquest curs ho està al centre d’educació especial Fàsia.

Expliquen els seus pares, el Ramon i l’Esther, que van prendre aquesta decisió, “que no va ser fàcil”, perquè creien que, malgrat els bons anys passats a la Tàbor, la Paula estava estancada pel que fa a aprenentatges, i sobretot per avançar-se a una decisió que veien inexorable quan acabés 6è: “La secundària no està preparada per rebre adequadament la Paula”. “Fa temps que teníem molt clar que no pot anar a un institut, ni per currículum ni pel fet que tindria molts números de patir bullying i ella no té eines ni per defensar-se ni per explicar-ho”, van escriure en un mail de comiat a la resta de pares de la classe.

Un nou fracàs del sistema? “Per desgràcia, això passa sovint i seguirà passant mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben ni de lluny a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva. “Volem creure -continua- que a mesura que arribin diners per desplegar el decret això anirà a menys”.

LLEGIR MÉS…

 

TEA i Adolescència

Encara que sovint pot semblar un repte complicat, el cert és que és possible trobar l’equilibri entre les necessitats dels joves amb TEA i les seves habilitats socials

L’autisme és un gran desconegut. Si no tenim algú al nostre entorn amb aquesta dificultat és molt possible que ho associem a perfils allunyats de la realitat. La ficció sovint mostra unes persones autistes amb falsos estereotips, i és que el desconeixement d’aquesta condició està farcit de mites i prejudicis.

Possiblement per això quan a Maria J. Portella, psicòloga i doctora en neurociències de professió, li van suggerir que el seu fill Roger (10 anys) podia tenir un trastorn de l’espectre autista, no s’ho va acabar de creure. I uns anys més tard, quan ja havia passat de la negació a la ràbia, la tristesa i finalment l’acceptació, va decidir escriure el llibre ‘Mundos invisibles. El espectro autista explicado por una madre neurocientífica’, perquè, com ella diu, “tot i tenir molts coneixements de psicologia”, va quedar “tan atordida com qualsevol altra família”, perquè estaven “perduts”.

EL TEA

A l’última classificació del ‘Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals’ del 2013, s’estableix una nova classificació del trastorn autista. El manual, que serveix de referència a professionals de la salut per establir diagnòstics, acorda una nova categoria general anomenada TEA o trastorn de l’espectre autista. Es tracta d’una disfunció a nivell neurològic crònica, amb una base genètica que altera el neurodesenvolupament de la persona afectada. És una condició de per vida que es manifesta en una sèrie de símptomes característics com són els comportaments restringits i repetitius i deficiències en la comunicació social, sobretot problemes d’integració social i de comunicació. Aquesta nova classificació considera que es tracta d’un trastorn amb un espectre ampli, per això diferencia tres graus d’afectació (baix funcionament, funcionament mitjà i alt funcionament). Els d’alt funcionament solen ser autònoms en el seu dia a dia encara que necessiten treballar sobretot les habilitats socials. Si els donen unes pautes específiques, aprenen i poden funcionar de manera autònoma. “Cal tenir present que el TEA pot estar acompanyat d’una discapacitat intel·lectual i/o d’un trastorn del llenguatge”, puntualitza Marta Selva, psicòloga infantojuvenil del centre Lopsi de Manresa i de l’Hospital Quirón de Barcelona.

La Marta (15 anys) estava diagnosticada de la síndrome de X Fràgil -malaltia genètica que causa problemes de desenvolupament com dificultats d’aprenentatge- des dels 4 anys. Fa poc més d’un any, quan estudiava segon d’ESO, va començar a tenir problemes a l’escola: “Es marejava, tremolava i no era capaç d’estar tranquil·la a classe. Va fer tercer en una escola ordinària amb una unitat de suport a l’educació especial (USEE) però va patir alguna crisi d’ansietat, s’autolesionava, i no va acabar el curs”, explica la Lourdes, la seva mare. Quan parlem, fa tot just unes setmanes que ha començat a anar als matins a un hospital de dia on, a l’espera d’un diagnòstic definitiu, els professionals del centre els han comentat que possiblement té un TEA. A la família li resulta difícil conviure amb la Marta. “Té un caràcter molt variable, mai té un dia bo, gairebé tot li sembla malament, està gelosa del seu germà, només vol sortir i quedar amb amigues però no té amigues i no la podem deixar sola gaire estona”, diu la mare, i reconeix que l’adolescència de la Marta no té res a veure amb la del fill gran.

ADOLESCÈNCIES MÉS COMPLICADES

L’adolescència és un període de recerca i autoafirmació dels joves, una etapa molt social en què s’apropen als amics i generen cert distanciament amb els pares. És un moment complex per si sol i si hi ha un trastorn autista es complica encara més. Les persones amb autisme solen tenir interessos restringits i solen tenir alterades les habilitats socials, la interacció, la comunicació social, tenen dificultat per entendre sentits figurats, bromes… Característiques que dificulten que encaixin amb altres nois i noies de la seva edat. Ho demostra un estudi fet amb 11.000 adolescents amb TEA: fora de l’horari escolar, el 43,3% mai tenien relació amb els companys de classe i el 54,4% no rebien trucades ni missatges de WhatsApp. Per a la psicòloga Selva és clau que es treballi amb l’escola perquè les persones amb autisme estiguin ben integrades i tothom les respecti. És possible que, tot i voler tenir amics, els seus comentaris o comportaments inadequats generin cert rebuig i això els afecti a nivell emocional. Que el desenvolupament de les relacions socials no sigui totalment correcte també implica un dèficit en el desenvolupament emocional de l’adolescent. D’aquí la importància de buscar estratègies i donar-los eines, preguntes comodí, solucions que poden aplicar en certes situacions socials, una mena d’entrenament perquè funcionin de forma adequada i autònoma quan són adolescents i arriben a l’edat adulta. Selva apunta que també és important l’empoderament dels pares: “Ells entren a la sessió amb els pacients perquè vegin les estratègies que fem servir i tinguin eines per aplicar i reconduir el fill o la filla durant la setmana i aconseguir una bona eficàcia del tractament realitzat”.

Les persones amb autisme solen tenir interessos restringits i solen tenir alterades les habilitats socials, la interacció i la comunicació social

LLEGIR MÉS…