Arxiu de la categoria: Discapacitat intel·lectual

II JORNADA L’ESCOLA INCLUSIVA A CATALUNYA… UN DRET

El passat dimecres, 10 d’abril, va tenir lloc la II Jornada L’escola inclusiva a Catlunya… un dret, sota el lema:

“Del repte d’aprendre a l’exit de tots”

La jornada era organitzada per l’Associació ASPASIM, Atenció a la discapacitat psíquica, per celebrar el 80è. aniversari d’aquesta institució i amb adhesió a la campanya d’Inclusion International pel 2009 Call to Action: Inclusive Education.

El director d’ASPASIM Efren Carbonell, també professor del Màster, va tenir un paper rellevant en el desenvolupament de la Jornada. A la fotografia el veiem en la presentació de la conferència inaugural impartida pel Dr. Miguel Àngel Verdugo, de la Universidad de Salamnanca.

La Jornada va tenir lloc a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, ocupant el Paraninf i l’Aula Magna. No és exagerat qualificar-la d’èxit, tant per l’extraorinària participació del públic a totes les activitats, sobretot les meses simultànies, com per la qualitat dels ponents i l’encert de l’organització en combinar la presència de professorat universitari amb la de professionals en actiu i agents directes (familiars, ex-alumnes, representants polítics…)

El professor Ignasi Puigdellívol, director del Màster, va participar a la taula rodona Plataformes i Agents Socials i Acadèmics. Eines de Transformació, amb una ponència que duia per títol Treball cooperatiu i Disseny Universal d’Aprenentatga “El canvi ens contempla a tots”  . A l’inici de la seva intervenció, i en referir-se a l’aprenentattge cooperatiu, va tenir un emotiu record per al professor Pere Pujolàs, persona que havia treballat intensament aquell tema. El professor Puigdellívol va posar de manifest el caràcter indprescindible del treball en equip, tant a nivell institucional i interinstitucional, com a nivell d’aula i pràctica educativa, destacant la cooperació necessària en la codocència i en el suport pedagògic dins l’aula. El DUA, per altra banda, es veu com una realitat amb perspectives de futur per aconseguir centres i pràctiques realment inclusives. No obstant va alertar també del risc de confondre el DUA amb l’aprenentatge multinivell si s’enten com un reajust dels nivells d’aprenentatge quan no hi ha limitacions intel·lectuals que ho requereixin.

Felicitem doncs al professor Efren Carbonell i a tot l’equip d’ASPASIIM, que han fet possible l’innegable èxti de la Jornada.

Poema per la BEA: “Quan estem tristos ens consoles”

Dos companys d’una alumna amb una discapacitat intel·lectual severa que ha acabat 6è a la mateixa escola ordinària on va començar P-3 li han dedicat un poema ple de tendresa i sentiment. Ella no pot parlar, però això no ha impedit la creació de forts vincles afectius entre tots tres.

El 3 de desembre de 2014, coincidint amb el Dia Mundial de la Discapacitat, aquest diari va publicar un reportatge sobre la Beatriz, una nena amb síndrome d’Angelman que estava escolaritzada al CEIP Lavínia, al barri de Les Corts de Barcelona. La repercussió de l’article va ser espectacular: més de 10.000 lectures en dos dies, un rècord aleshores per un digital sobre educació que encara no havia arribat al seu primer any de vida.

Tres anys i mig després, la Beatriz acaba de tancar la seva etapa a l’escola Lavínia. Aquest curs ha finalitzat Sisè, un moment molt intens i emotiu per tots els alumnes, però molt especialment per aquells qui han conviscut durant nou anys sota el mateix sostre i que saben que a partir del curs que ve, com diuen els Gossos, res tornarà a ser igual. A partir de setembre, la Bea anirà al centre d’educació especial Paideia, també a Les Corts, mentre que la major part dels seus companys ho faran als instituts Les Corts i Joan Boscà.

No és un comiat definitiu, perquè els records, i el barri, els seguiran unint. Però abans de tancar aquest cicle, la Mireia i el Pol, dos companys de la Bea des de P-3, li han escrit el poema que reproduïm a continuació (amb el permís dels seus pares), pel seu valor com a mostra i testimoni del model d’escola inclusiva. “A vegades la gent no s’adona que tu ets bona persona que es preocupa pels demés i ens accepta tal i com som”, li diu la Mireia. “Justament això et fa més humana que qualsevol de nosaltres”, afegeix el Pol.

VEURE EL POEMA

Una app y un videojuego para ayudar a los niños con síndrome de Down (o sin) a leer y hablar mejor

Dos proyectos que desde las tecnologías de la educación tienen como objetivo común favorecer la lectura y el habla a los niños con sÍndrome de Down

Pradia: misterio en la ciudad

El primero de estos proyectos lo desarrollan desde hace tres años investigadores de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y la Universidad de Valladolid (UVA). Se trata de un videojuego, que ya se puede descargar, y que se centra en la mejora de la prosodia del niño y el adolescente. La UAB ha llevado a cabo un análisis de las necesidades de mejora prosódica de los niños y adolescentes con síndrome de Down (después de haber grabado a una buena muestra), y la UVA se ha encargado del desarrollo informático del juego.

¿Y qué es la prosodia? “La podemos definir como el conjunto de fenómenos fónicos que alcanzan más de un fonema o segmento. Es decir, aspectos como el énfasis, el ritmo, la entonación, la fluidez, la melodía, las pausas o la velocidad de habla”, explica Lourdes Aguilar, profesora del departamento de Filología española de la UAB e investigadora principal del proyecto. “La mayor parte de niños con síndrome de Down hablan y se hacen entender, pero tienen tendencia a hacer muchas interrupciones o a no respetar la cadencia de las frases, si les ayudamos en estos aspectos podrán mejorar su expresión oral con todo el que esto comporta”, añade.

El videojuego (que inicialmente se iba a llamar “La piedra mágica”) está concebido como una herramienta de apoyo al aprendizaje que puede ser dirigida o autónoma, es decir, que el niño puede jugar acompañado de un educador pero también lo puede hacer solo. Cada jugador tiene un avatar que representa un héroe que busca un amuleto mágico que protege la ciudad, y para pasar de nivel y seguir buscando (los escenarios son muy cotidianos) sólo lo puede hacer mediante la superación de pruebas de voz, en las que, lógicamente, se va trabajando la prosodia.

La iniciativa es fruto de una investigación impulsada por el programa RecerCaixa, de la Obra Social “la Caixa”, en colaboración con la Asociación Catalana de Universidades Públicas (ACUP) (convocatoria 2013), y que posteriormente ha contado también con financiación de la Fundación BBVA (convocatoria 2015 de ayudas a Equipos de Investigación Científica en Humanidades Digitales). Ahora los investigadores han presentado el proyecto al programa Erasmus + de la Unión Europea, para llevarlo a más países, en asociación con universidades de Francia, Portugal, Italia, Irlanda y Bosnia, además de la colaboración de las entidades Down Catalunya y Down Valladolid.

Yo también leo

El segundo proyecto es una APP desarrollada por una diseñadora gráfica, Gemma Fàbregas, con la colaboración con Capacitats21, una entidad dedicada al tratamiento y prevención de adicciones que hace unos años ha abierto también una línea de atención integral a menores con síndrome de Down y otras discapacidades intelectuales. Hace un par de años Fàbregas cursó el Máster de Aplicaciones Multimedia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), y su trabajo final de máster fue el diseño de esta APP. La universidad premió el trabajo, y eso hizo que tanto ella como la presidenta de Capacitates21, Mari Anne Aimé, se lanzaran a buscar financiación y alianzas para convertir “Yo también leo” en realidad.

LEER MÁS…

 

 

També el nen Down fa un pols al mestre per veure fins on arriba

“Si tens un alumne amb síndrome de Down fes coses per ell que serveixin per a tots”

Diu Emilio Ruiz que, pel que fa a les persones amb síndrome de Down, “estem obstinats a treballar el cognitiu quan el més important és que sàpiguen relacionar-se socialment i gestionar les teves emocions”. Ruiz és autor del llibre “Todo un mundo de emociones. Educación emocional y bienestar en el síndrome de Down”

Emilio Ruiz, assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria / Foto: Víctor Saura

Emilio Ruiz és mestre, orientador, psicòleg educatiu i formador de formadors, però a més és un d’aquests rars conferenciants que saben transformar cadascuna de les seves xerrades en una injecció d’energia per a l’audiència. Coincidim en l’última trobada de famílies de Down España, que va tenir lloc al desembre a Cadis i en la qual va fer una xerrada a famílies i un taller a joves i adults amb síndrome de Down. Assessor educatiu de la Fundació Síndrome de Down de Cantàbria i del Canal Down21, portal de referència a Espanya i Llatinoamèrica, fa anys va publicar Síndrome de Down, la etapa escolar. Guía para profesores y familias (CEPE), que segueix sent un full de ruta plenament vigent per a pares i mestres. El seu últim llibre, publicat el 2016, és Todo un mundo de emociones: educación emocional y bienestar en el síndrome de Down (CEPE).

Doni’m un consell d’urgència per al mestre que per primera vegada té a la seva aula a un alumne amb síndrome de Down.

Jo sempre dic que per a alguns mestres aquesta primera vegada pot semblar-se molt a la del pare que rep la notícia que el seu fill té síndrome de Down. També al mestre li acaba de néixer un alumne que no esperava, o sigui que la primera reflexió és molt clara: és un nen. I això mateix els dic als pares durant el procés d’acceptació, que culmina en el moment que deixen de veure la síndrome i veuen al nen. És un nen, amb les seves peculiaritats, però el principal és que és un nen. No miris la síndrome, mira al nen i creu en ell.

Més consells.

El primer que fa un nen en una escola és fer-li un pols al mestre, a veure on arriba. I si et veu tou, et dominarà. L’error en el qual pot caure el mestre és no exigir-li: pobret, és un nen amb síndrome de Down, serà un nen tota la seva vida… Si vas amb aquesta idea aquest nen i tu no us entendreu.

I quan et diu que ja té 25 més a l’aula i que aquest li dóna més treball que els altres junts?

El 2016 vaig escriure un article amb propostes per a la gestió de l’aula, que va en la línia de donar consells que valguin per a tots. Intenta treballar a l’aula d’una manera que tots els alumnes en surtin beneficiats. A les adaptacions curriculars, que és el primer mètode amb el qual vaig treballar, has de fer coses diferents per a l’alumne amb síndrome de Down, o sigui que és un treball afegit. Per tant, fes coses que siguin comunes a tots, i poso un exemple. A un nen amb síndrome de Down les explicacions llargues no li serveixen, si li parles més de 10 minuts es perd, per la qual cosa a la meva aula no faré cap explicació que duri més de 5 minuts Li val al nen amb síndrome de Down? Sí. Els val als altres? També. Això és una estratègia d’aula. Un altre exemple. Els nens amb síndrome de Down perceben millor per la vista. Doncs les meves lliçons estaran acompanyades de fotografies, dibuixos, gràfics, pictogrames… Això beneficia l’alumne amb síndrome de Down i a tots els altres.

Llavors ja ha desestimat les adaptacions curriculars?

Una vegada ja he pres mesures per a tots, tinc en compte com aprèn el nen amb síndrome de Down, i faig servir una metodologia adaptada a ell que sigui útil per a tots, llavors em puc trobar amb què hi ha continguts als quals no arriba i que s’han d’adaptar. Per exemple, els altres estan donant equacions i el nen amb síndrome de Down amb prou feines multiplica. Hi ha matèries com matemàtiques en les quals haurà d’anar a un altre ritme, amb altres continguts i altres objectius; aquí és on cal fer l’adaptació curricular. Però és l’última mesura, quan arriba el moment de prendre decisions sobre objectius i continguts que estan molt apartats de la resta dels seus companys. És una estratègia més, però no s’ha de convertir en l’única.

Per al professor de secundària el consell seria el mateix: que vegi al noi i no a la síndrome?

Sens dubte, però la secundària és una etapa més complicada. Es barregen diversos factors. Per exemple, la pròpia estructura del sistema educatiu. Un alumne de primer d’ESO té onze assignatures amb onze professors diferents, i cada matí dóna sis matèries diferents que canvien cada hora… Estàs demanant a un noi amb síndrome de Down que canviï la seva ment sis vegades al dia, per passar de matemàtiques a història, de ciències a llengua, de tecnologia a música… Això pedagògicament és una barbaritat. Un altre aspecte: el professorat de secundària, sent sincers i amb el cor a la mà, té en general una molt pobra formació pedagògica. Són especialistes en biologia, en filosofia, en literatura… però han fet una formació bastant escassa quant a pedagogia. I en molts casos consideren que l’única cosa que han de transmetre són coneixements curriculars.

Ruiz, a la xerrada que va donar a la trobada de famílies de Càdis / Foto: Down España

La qual cosa és un error.

Clar, aquest professor ha d’entendre que es diu Educació Secundària Obligatòria, i aquesta “O” final li obliga a atendre a tot tipus d’alumnat, no pot pensar que únicament ha de transmetre continguts curriculars, sinó que ha d’atendre les persones individualment. Però encara hi ha una altra raó que fa difícil aquesta etapa: el mateix alumnat amb síndrome de Down té discapacitat intel·lectual, i a la secundària els continguts són tremendament abstractes i conceptuals, són continguts d’una complexitat que en molts casos s’escapa de la capacitat dels joves amb síndrome de Down. O sigui no cal tirar tota la culpa al sistema ni al professorat, cal pensar que hi ha una discapacitat intel·lectual i els continguts són abstractes. De fet, Piaget diu que aquesta és l’etapa del pensament formal abstracte, i a aquest pensament és al que no arriben els nois amb síndrome de Down, ja que normalment funcionen amb pensament concret. A les dades em remeto, el nombre de joves amb síndrome de Down que han obtingut el títol de secundària és molt limitat.

Això pot dependre de factors com la sintonia que tinguis amb el teu centre o amb el teu inspector, o fins i tot de la laxitud de la legislació autonòmica.

El títol no em preocupa en absolut. Només ho prenc com una dada de la dificultat de la secundària en general. El nivell curricular dels nois i noies amb síndrome de Down aniria de tercer a cinquè de primària. Parlo en general. No podem ocultar la realitat, el seu CI es mou entre 40 i 65, i el seu nivell curricular es mou d’un tercer a un cinquè de primària. Per això els continguts de secundària són massa complexos per a ells.

No obstant això, han de fer una secundària inclusiva.

Hi estic d’acord. Llavors cal veure amb quines estratègies. Jo vaig proposar en el seu moment un sistema d’aules obertes. Una aula específica a un centre ordinari, en la qual sis, vuit o deu nois i noies amb un nivell intel·lectual semblant comparteixen un aula, treballant objectius adaptats al seu nivell, possiblement amb continguts pràctics per a la vida diària, etc. I després determinades matèries les comparteixen amb els altres. Però de debò que em costa veure la majoria d’adolescents amb síndrome de Down a un aula de secundària donant sis matèries diferents amb el nivell de complexitat que tenen aquestes matèries.

Ni amb adaptacions?

Però és que en aquests cursos ja estan donant alguns continguts inaccessibles. L’adaptació és fer una selecció d’objectius i continguts per a aquest nen en concret, que sigui el més propera possible al que estan donant els altres. Però hi ha un moment en què s’obre una gran bretxa i aquesta proximitat desapareix. A mi m’agrada transmetre il·lusió, però ho dic sempre a les meves xerrades: els peus al terra i el cap a les estrelles. Anem a lluitar perquè arribin al màxim de les seves possibilitats, però amb els peus al terra. No obligues a una persona cega a treure bones notes en educació plàstica o a una persona sorda en música, de fet se’ls eximeix d’aquestes matèries perquè estan intrínsecament unides a la seva discapacitat. A l’alumne amb discapacitat intel·lectual no se li pot eximir de totes les assignatures, però el nivell és el que és.

No és el que estem acostumats a escoltar des de l’òptica de l’escola inclusiva…

Jo crec en mètodes com les comunitats d’aprenentatge, en els quals tota l’escola es converteix en escola inclusiva, també l’aprenentatge cooperatiu o l’aprenentatge per projectes són metodologies meravelloses, però anem a un institut qualsevol, entrem i vegem què fan. Com a orientador n’he visitat molts. I allà el professor de matemàtiques dóna matemàtiques, el de filosofia dóna filosofia i el d’anglès dóna anglès. Ho dic sempre: mai he vist una manifestació de professors cridant “volem inclusió! volem inclusió!” Això és tocar de peus a terra i tenir el cap a les estrelles. Jo segueixo creient en totes aquestes metodologies, però mentre estigui al món en el qual som ara haig de buscar formes de treballar que siguin el més inclusives possibles. En realitat, moltes vegades els límits entre integració i inclusió es difuminen, i el que ens ofereixen com a mesures inclusives en realitat són integradores o de vegades fins i tot excloents.

Però s’ha avançat molt en poc temps…

La major part de nens amb síndrome de Down, al voltant del 80%, poden arribar a llegir i escriure de manera comprensiva i utilitzar aquesta lectura per a un lloc de treball o el seu temps d’oci, però no et diré que ni l’1% anirà a la universitat perquè això no és cert. Ara mateix menys del 10% estan traient el títol de secundària. I portem 27 anys des de la LOGSE. Quan se’ls va començar a ensenyar a llegir en poc temps es va demostrar que molts podien llegir. La majoria també poden treballar a empreses ordinàries, i si ara mateix no n’hi ha més treballant és perquè no se’ls està donant l’oportunitat. Una minoria molt escassa poden cursar la secundària i una minoria que pràcticament és nul·la poden anar a la universitat. Amb aquestes dades m’atreveixo a ser realista i dir que la secundària està complicada. Però de la mateixa manera dic que per la secundària cal intentar passar, perquè els nois amb síndrome de Down remoguin la consciència dels professors, i per seguir lluitant per una renovació en les estructures de l’etapa.

LLEGIR MÉS…

Todos somos todos: derechos y calidad de vida de las personas con discapacidad intelectual y mayores necesidades de apoyo

Imagen de archivo del centro Santo Ángel de Atades, donde trabajan con más de 200 personas con discapacidad intelectual

En España hay más de 60.000 personas con discapacidad intelectual o del desarrollo, uno de los colectivos con mayor grado de vulnerabilidad social, según los datos proporcionados por el Real Patronato sobre Discapacidad en los dos últimos informes presentados en la página web ‘www.cedd.net‘.

En concreto, el estudio ‘Todos somos todos: derechos y calidad de vida de las personas con discapacidad intelectual y mayores necesidades de apoyo’, elaborado por Plena Inclusión España con el apoyo del Real Patronato sobre Discapacidad, revela cómo este colectivo suma, además, otras discapacidades asociadas, como problemas de movilidad, trastornos de salud mental o dificultades de comunicación, entre otras.

Asimismo, destaca que las personas con discapacidad intelectual tienen mayores necesidades de apoyo para desarrollar una gran parte de las actividades cotidianas, como son el cuidado personal, la vida en el hogar y en la comunidad, las relaciones sociales, el ocio, el empleo o la educación.

Este estudio sirve para detectar cuáles son sus necesidades y el grado de cumplimiento de éstas, en línea con la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, además de proponer una serie de líneas estratégicas de actuación para garantizar el cumplimiento de sus derechos y de su bienestar.

LEER MÁS…