Arxiu de l'autor: Ignasi

Terceres Jornades d’Actualització

Com en cursos anteriors, en aquest es convoquen les

TERCERES JORNADES D’ACTUALITZACIÓ, organitzades pel Màster

DIMARTS, 29 de gener de 2019, de 17:30h. a 19:00h.

Taula Rodona: La funció del personal no docent de suport dins l’escola inclusiva

Coordina: Andrea Jardí, professora i investigadora del perfil professional el personal no docent de suport

Participen:

  • Marta Queralt, vetlladora i ex-estudiant del Màster
  • María Ferrés, Educadora d’Educació Especial
  • Marta Fucho, vetlladora i membre de la Plataforma Vetallador@s i delegada de CCOO a Terres de l’Ebre
  • Representant del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (per confirmar)

Taller: La pedagogia hospitalària en resposta a la infància i adolescència en situació de malaltia i convalescència. Hospital, domicili i escola

Coordina: Dra. Verònica Violant, Investigadora Principal del Grup de Recerca Reconegut “Pedagogia Hospitalària en neonatologia i pediatria”

Les Jornades són gratuïtes, però cal la inscripció al web:

Pitjeu per fer la INSCRIPCIÓ

 

Festa de Nadal 2018

El propassat dia 18 vam cel·lebrar el final d’un trimestre que ha estat intens, però també agraït.

Enguany ha estat una festa més íntima però divertida i entranyable com sempre. La implicació de tothom en els preparatius ha estat evident.

Aquí en teniu una mostra: tothom treballant encara que hi havia qui estava “de pose” 😉  Tanta va ser l’activitat que no ens va donar temps ni de desenfundar la guitarra que veieu al darrere…

Cares somrients, la tònica de la jornada!

… s’han repartit molts regals, n’hi havia per donar i per vendre però calia buscar-los bé

Sembla mentida que dos tions tant petits, quasi de butxaca, poguessisn cagar tants regals. Misteris del Nadal….

I ara sí:

BON NADAL A TOTHOM

I EL MILLOR PER A L’ANY QUE ESTRENAREM!!!

Sense determinació i un bon ús dels recursos no hi ha inclusió

“Mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben, ni de lluny, a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills.”

Des de l’aprovació del decret d’escola inclusiva, les famílies amb fills amb discapacitat decideixen el seu model d’escolarització, que pot ser en un centre ordinari, en un d’especial o en modalitat compartida. Si més no sobre el paper, l’administració aconsella però ja no obliga ningú a optar per la modalitat especial, de fet és la família qui ho ha de demanar formalment. I això és el que van fer els pares de la Paula, escolaritzada des de P-3 a 5è al CEIP Tàbor de Barcelona, i que a partir d’aquest curs ho està al centre d’educació especial Fàsia.

Expliquen els seus pares, el Ramon i l’Esther, que van prendre aquesta decisió, “que no va ser fàcil”, perquè creien que, malgrat els bons anys passats a la Tàbor, la Paula estava estancada pel que fa a aprenentatges, i sobretot per avançar-se a una decisió que veien inexorable quan acabés 6è: “La secundària no està preparada per rebre adequadament la Paula”. “Fa temps que teníem molt clar que no pot anar a un institut, ni per currículum ni pel fet que tindria molts números de patir bullying i ella no té eines ni per defensar-se ni per explicar-ho”, van escriure en un mail de comiat a la resta de pares de la classe.

Un nou fracàs del sistema? “Per desgràcia, això passa sovint i seguirà passant mentre els centres d’educació especial puguin oferir uns recursos (ràtios molt més baixes, logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs) que no es troben ni de lluny a l’escola ordinària; al final els pares trien allò que consideren millor pels seus fills”, senyala Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva. “Volem creure -continua- que a mesura que arribin diners per desplegar el decret això anirà a menys”.

LLEGIR MÉS…

 

Les persones amb discapacitat que reben una educació inclusiva tenen més possibilitats de tenir una vida més autònoma en els àmbits social, laboral i familiar.

Un informe europeu constata la relació directa entre educació inclusiva i inclusió social

L’Agència Europea per les Necessitats Educatives Especials acaba de publicar un informe en el qual conclou que les persones amb discapacitat que han rebut una educació inclusiva tenen més possibilitats de tenir una vida autònoma que aquelles que han estat escolaritzades en centres segregats.

L’Agència Europea per les Necessitats Educatives Especials i la Inclusió Educativa ha revisat al voltant de 200 estudis i articles publicats en els darrers anys a Europa i països com els Estats Units i Austràlia en els quals s’aborda la qüestió de la inclusió social de les persones amb discapacitat i la relació que aquest procés d’inclusió té amb el tipus d’educació que han rebut. A partir d’aquí, ha publicat un informe –que té una versió llarga de 81 pàgines, i una resumida de 16 disponible en espanyol– on conclou que les persones amb discapacitat que reben una educació inclusiva tenen més possibilitats de tenir una vida més autònoma en els àmbits social, laboral i familiar.

Aquesta agència és un organisme independent amb seu a Dinamarca que rep finançament de la Comissió Europea i que està format per representants governamentals de 31 països (que són tots els de la UE, menys Romania, més Suïssa, Noruega, Islàndia i Sèrbia).  La voluntat d’informes com aquest és que els responsables de les polítiques públiques dels diferents països tinguin més elements de judici a l’hora de definir-les.

En concret, l’informe s’ha volgut fixar en tots els estudis que tractin de donar resposta a aquests dos interrogants. 1) Quina relació existeix entre l’educació inclusiva i la inclusió social? 2) Què diuen les investigacions actuals sobre el potencial que té l’educació inclusiva com a eina per promoure la inclusió social?

La segregació escolar minimitza les oportunitats d’inclusió social

“Les proves de les investigacions aportades en la revisió –es llegeix a l’informe– suggereixen que assistir a centres segregats minimitza les oportunitats d’inclusió social tant a curt termini (durant el període en el qual els nens amb discapacitat van a l’escola) com a llarg termini (després de graduar-se a centres de secundària). El fet d’assistir a un centre especial es relaciona amb baixes qualificacions acadèmiques i professionals, feines a tallers protegits, dependència econòmica, menors oportunitats per dur una vida independent i escasses xarxes socials després de la graduació”.

L’informe es fixa especialment en la relació amb el món laboral i amb la vida en comunitat, i conclou que una educació inclusiva augmenta les probabilitats de la persona de trobar una sortida en el mercat laboral ordinari, ja sigui en la modalitat de treball amb suport, una feina oberta o fins i tot l’activitat autònoma, mentre que l’educació en un centre segregat condueix a un tipus de treball en un taller protegit, la qual cosa “probablement contribueixi més a l’aïllament que a la inclusió social” de la persona amb discapacitat.

LLEGIR MÉS…

 

Nou article de la professora Andrea Jardí

La revista International Journal of Inclusive Education acaba de publicar una recerca de la professora del màster Andrea Jardi sobre el rol dels auxiliars en el marc de l’escola inclusiva.

En l’article hi han col·laborat la professora Cristina Petreñas i el professor Ignasi Puigdellívol, també professors del màster. Cal felicitar el treball de l’Andrea Jardí pel reconeixement que l’hi suposa aquesta publicació i per l’interès del tema de la seva recerca: el nou paper que han de tenir els auxiliars (cuidadors, vetlladors, tècnics, etc.) en el marc de l’escola inclusiva, precisament per la importància de la feina que poden desenvolupar.

Combatre la segregació escolar

Combatre la segregació escolar: equilibrar els alumnes amb més dificultats

Durant l’últim any s’ha implementat a Lleida un nou grup de treball i mesures polítiques per fer front als desequilibris d’estudiants amb necessitats educatives específiques entre escoles.

“Soc del Secà de tota la vida: vaig néixer aquí i continuo vivint aquí. Vivim just al cantó de l’escola i aquest és el principal motiu [per portar-hi al nostre fill]”. L’Eduard, fill de la Sandra*, ha començat P3 aquest setembre a l’únic centre educatiu d’aquest barri de Lleida: l’Institut Escola Torre Queralt.

És el tercer curs d’aquest nou centre de Lleida, que va néixer de la fusió de dues escoles del barri del Secà de Sant Pere –Ginesta i Terres de Ponent– com a mesura per fer front a la davallada de demanda escolar. 

La directora del centre, Maite Torrelles, explica que una de les raons que s’hi matriculessin pocs alumnes era que les famílies del barri buscaven un entorn socioeducatiu semblant al seu a l’hora d’escollir centre. “Aquí tenim molta matrícula d’alumnat d’origen immigrant i això feia que molts pares portessin els seus fills a altres centres fora del barri”, diu.

De fet, això va ser el que més li va sobtar a la Sandra durant el procés de preinscripció. D’entre totes les famílies que anaven a l’escola bressol del barri amb l’Eduard, només una més va escollir el Torre Queralt. La Sandra explica que hi ha famílies a qui “no els agrada la idea que els seus fills vagin a l’escola del barri perquè aniran amb nens fills d’immigrants”.

Als pares de l’Eduard això no els ha creat cap problema perquè pensen “que hi ha nens de famílies immigrants a totes les escoles” i que “els prejudicis que tenim els grans no els hauríem de passar als nens”.

Treballar per moderar el desequilibri d’alumnes estrangers

L’absència de dades públiques d’alumnes estrangers per centre i de l’estatus social de les famílies no permet fer una anàlisi de la composició social de les escoles. El curs passat, però, es va iniciar al Consell Escolar Municipal de Lleida una comissió contra la segregació escolar que ha evidenciat les diferències dins el sistema educatiu. 

El grup de treball per l’Equitat, la Cohesió Social i contra la Segregació Escolar va diagnosticar que hi ha un 12% d’alumnes estrangers a l’escolarització obligatòria però són més als cursos més baixos. A P3, el curs 2017/18, un de cada 5 alumnes era estranger.

També van veure que els alumnes es reparteixen de manera desigual a les escoles: tres de cada quatre alumnes estrangers van a l’escola pública. Però també dins d’aquesta xarxa hi ha diferències: mentre que un 40% d’escoles públiques tenen almenys un terç d’alumnes estrangers, un 25% d’escoles públiques en tenen menys del 5%. En canvi, cap escola concertada té més del 15% d’estrangers i la meitat no en tenen més del 5%.

Aquestes dades van en la línia de l’estudi del Síndic de Greuges que el curs 2013/14 situava Lleida com a setè municipi més gran de 10.000 habitants amb més segregació escolar.

La feina feta enguany es veu amb bons ulls per gran part del món educatiu. Macià Pelegrí, membre de la Marea Groga, demana “que la comissió continuï treballant perquè és un bon fòrum, però també que hi hagi una mica més de concreció, d’empenta, d’ànims, de voluntat política”.

El repartiment dels alumnes que arriben a mig curs

Les escoles menys sol·licitades durant el procés de preinscripció tenen normalment més “matrícula viva”, és a dir, reben més alumnes un cop començat curs, que acostumen a ser estrangers i tenir sobretot problemes amb l’idioma. A Lleida, només a P3, van arribar 108 alumnes durant el curs passat.

Per a que no sempre els mateixos centres carreguin amb l’anomenada matrícula viva es va impulsar una mesura. Els alumnes que arriben passat el període de matrícula es van repartint entre tots els centres, tant si han omplert les places a l’inici de curs com si no, i encara que això faci que en una escola s’hagi d’augmentar la ràtio.

Quan un alumne arriba a mig curs, des de l’oficina municipal d’escolarització (OME) intenten assignar-lo a una escola a un quilòmetre d’allà on viu. Això fa que no sempre el repartiment real sigui entre tots els centres de la ciutat sinó entre tots aquells que hi ha als barris que reben més immigració.

Molts centres d’aquests barris estan classificats com a centres de màxima complexitat (CMC). És per això que, tot i la bona intenció de la mesura, l’any passat encara van ser CMCs els qui van rebre més alumnes per classe durant el curs.

LLEGIR MÉS…

La educación transforma vidas

Educar supone formar personas responsables comprometidas con la sociedad, la economía y el medioambiente

La educación transforma vidas y sirve para consolidar la paz, erradicar la pobreza e impulsar el desarrollo sostenible. Este mensaje nos lo transmite el Objetivo 4 de los ODS (Objetivos de Desarrollo Sostenible), que a través de la UNESCO tiene confiada la labor de llevar la educación a todos los lugares de la tierra antes del año 2030 (Agenda de Educación 2030).

Nadie duda en este sentido de que la educación es un derecho humano que sirve para mejorar nuestra vida y que por lo tanto, el acceso a una educación de calidad ha de ser universal, sin embargo debemos plantearnos una cuestión ¿Es lo mismo educar que aprender? La respuesta es negativa.

Si analizamos los informes emitidos por diferentes organismos nacionales e internacionales, el resultado es devastador y relaciona la falta de aprendizaje con desnutrición, absentismo, mala calidad del profesorado o falta de material escolar. Si nos paramos a pensar en ello es algo evidente, ¿Cómo se puede estudiar si los profesores no pueden llegar a las escuelas? ¿Si los padres necesitan la mano de obra de sus hijos para sacar adelante a la familia? ¿Si comen solo una vez al día? ¿Si no tienen libros, libretas o lápices para escribir? Nos estamos engañando leyendo estadísticas que hablan de que se han producido importantes avances en la educación con relación a la mejora del acceso a todos los niveles educativos y con el aumento en las tasas de escolarización, sobre todo, en el caso de las mujeres y las niñas, cuando la realidad es otra. Hay por tanto que hacer frente a esta situación que existe no solo en países con un severo índice de pobreza sino también en los barrios ricos y pobres dentro de las grandes ciudades.

LEER MÁS…

Soy mujer, soy asperger, soy esa desconocida

Condenada al olvido en investigaciones, estadísticas y diagnósticos, la mujer asperger ha sufrido la ignorancia de la sociedad sobre un trastorno del que solo se habla en masculino y se siente sola ante un entorno que la percibe fría o insensible; indiferente a su pareja o desentendida de sus hijos; soberbia en su trabajo o retadora con sus superiores.

La sociedad desconoce que la alexitimia es una característica del síndrome de Asperger que consiste en la dificultad para reconocer las emociones y los sentimientos de los demás y expresar los propios.

También ignora que la mujer asperger no entiende las reacciones de los demás, y que tampoco comprende el odio que desata frente a unos comportamientos que ella no percibe como insensibles, y sufre y siente angustia y ansiedad, y puede incluso padecer trastornos alimentarios.

La mujer asperger suele ser además víctima de acoso escolar o laboral o de abuso físico y sexual.

Carmen Molina, gestora cultural, másters en patrimonio histórico e industrias culturales, 56 años y dos hijos, sabe muy bien de lo que habla cuando resume de esta forma, en entrevista con EFEsalud, el doble estigma que sufren a diario las mujeres que como ella padecen este síndrome del espectro autista.

“A mi me diagnosticaron dos veces: la primera con 6 años cuando mis padres vieron que fuera de casa no hablaba nunca y me llevaron al médico pero no se creyeron el diagnóstico porque tenían en su mente el estereotipo del autista muy afectado intelectualmente ….y nunca se volvieron a preocupar del asunto”.

La segunda vez, tenía cuarenta y tantos años y ocupaba un puesto directivo en el que sufría episodios de conflicto laboral.

“Mi jefa, experta en comunicación, se dio cuenta de que no era capaz de comunicarme como el resto de la gente y que los problemas que tenía se debían fundamentalmente a esta circunstancia. Me planteó que podría ser asperger”.

El diagnóstico de un médico se lo confirmó.

“El lenguaje asperger implica una comunicación basada en la literalidad. No se comprenden los dobles sentidos, las ironías y las frases hechas. La comunicación se basa en la transmisión de información y datos, no en la emoción”.

¿Qué ve la sociedad en la mujer asperger?

“Pues ve que habla bruscamente, es amenazante, no entiende lo que se le dice, que es soberbia y retadora. Es irrespetuosa con sus superiores. Habla cuando tiene que callar, no entiende lo que se le demanda y es persistente en sus argumentos”.

“Y en los ambientes laborales no se aceptan conductas excesivamente asertivas en las mujeres, mientras que son consideradas un valor en los hombres”.

“Esto conlleva un aumento del riesgo de acoso laboral. La ceguera social que padecen los asperger afecta a dos ámbitos principales: por un lado impide apreciar la comunicación no verbal; por otro, impide reconocer y comprender las estructuras jerárquicas sociales”.

¿Qué siente la mujer asperger?

“Siente que decir lo que piensa no es una falta de respeto, que no debe ser castigada por no mentir ni fingir. No entiende por qué las características apreciadas en un hombre son consideradas retadoras cuando se trata de una mujer.”

Carmen, personalmente, confiesa que estaba “desesperada” porque pensaba que sus subordinados no se enteraban de nada.

Tenia un puesto relevante y bastante gente a su cargo pero le costaba mucho trabajo engarzar el equipo y no sabía por qué.

Carmen Molina es hoy presidenta de CEPAMA, una organización recién creada para la promoción y apoyo de las mujeres autistas/asperger como ciudadanas de pleno derecho en la sociedad, que reivindican reconocimiento y respeto.

“Nosotras (las mujeres asperger) manejamos un lenguaje muy funcional sin ningún tipo de matiz social y entonces da la sensación a los otros de que eres una persona excesivamente directa e incluso dictatorial.Eso genera muchos rechazo en tu entorno pero tú no te das cuenta, porque no eres consciente”.

“Y además te sorprende que te digan que eres egoísta y no sientes afecto cuando tu piensas que es todo lo contrario”.

Carmen Molina ha tenido cuatro parejas a lo largo su vida y ahora sabe que el desconocer que era asperger influyó en estas relaciones.

“La mujer asperger no comprende por qué crea disgusto en los demás, no quiere herir y no entiende por qué su pareja se siente herido. A menudo se siente ridícula e insegura”.

“Tenemos muchos problemas con el tema del tacto, nadie nos puede tocar. Así que imagínate como se lo explicas a tu pareja sin saber además que se debe a tu síndrome”.

“Ese rechazo hacia el contacto físico es con cualquier persona. El tema fíjate si es importante que la primera vez que le dí un abrazo a mi hijo mayor, él tenía la friolera de 19 años”.

“Como a mí me dolía que me tocaran pues no no lo hacía y cuando me quedé embarazada del segundo empecé a leer libros de pedagogía y sobre el cuidado de niños y me enteré de la importancia del contacto físico”.

Una representación teatral

“Yo, por ejemplo, también tenía un rechazo natural a cualquier tipo de relación social, lo que genera muchos problemas a nivel familiar porque no quieres ir a bodas o a celebraciones, cumpleaños ni de lejos, no aceptas regalos, y claro todo este tipo de cosas cuando convives con una pareja neurotípica pues te genera problemas”.

Este tipo de celebraciones “te generan tal nivel de ansiedad que no puedes soportarlos bien por sobrecarga sensorial, porque sensorialmente tenemos mucha hipersensibilidad”.

“Es muy difícil estar en un sitio con ruido, con gente, con muchas conversaciones, y la gente te habla, y tú no sabes seguir una conversación social.. solo entiendes la que transmite datos e información objetiva”.

“El problema radica en que cuando tu decides entrar en esa conversación social lo que haces es una representación teatral y claro cualquier persona que estuviera 24 horas representando un papel que no es el suyo enfermaría, y eso nos pasa a nosotras”.

“Y por ejemplo si un día tengo que dar una charla o ir a un evento, al día siguiente me tengo que acostar…, pierdes toda la energía e incluso llegas a tener ansiedad crónica”.

La sociedad, defiende Carmen Molina, “tiene que saber que debe ser un camino de acercamiento por ambas partes por eso es tan importante dar visibilidad a las mujeres asperger”.

LEER MÁS…