Gràcies a aquest esforç de tot l’equip de mestres, del personal de servei, de les famílies, podem gaudir de tot el que està passant. Vam assumir el compromís de desaprendre per aprendre de nou i això és el que estem vivint.
Entro a l’Escola Octavio Paz i em rep el seu director, Xavier López (Vimbodí, 1980). Li he demanat una entrevista perquè fa setmanes que em pregunto què té aquesta escola que tothom en parla tant i tan bé. No només hi penso pel Premi Ensenyament, que li acaba d’atorgar la Fundació Cercle d’Economia, o pels Baldiri Reixach que ha guanyat, sinó perquè darrerament cada cop que xerro amb algú em surt amb l’Octavio Paz. Però abans que ens asseguem al seu despatx i posi en marxa la gravadora la pregunta ha deixat de tenir sentit. El Xavier m’ha passejat per aules que són ambients i per passadissos esquitxats de racons concebuts per al treball grupal. On abans hi havia pupitres apuntant a la pissarra ara hi ha una taula rodona, una catifa i un sofà, on hi havia la biblioteca ara hi ha l’àgora, on abans hi havia un terrat ara hi ha un hort urbà. No hi ha un pam d’aquesta escola l’ús del qual no hagi estat objecte de revisió i reconceptualització. I on abans hi havia assignatures ara hi ha carpetes pedagògiques, projectes i laboratoris. Per al visitant ocasional, la teoria del caos aplicada a l’escola. Pels seus 226 alumnes, la cosa més normal del món.
L’Octavio Paz es troba en un barri de frontera, el que un dia va ser terra de ningú entre Sant Andreu i Sant Martí. A dues passes té la Meridiana, i l’edifici no pot dissimular el seu encuny desarrollista, ja que abans d’incorporar-se a la xarxa pública, als anys noranta, havia estat (amb un altre nom) una escola de l’obra social de la Caixa de Barcelona. Qui hauria donat un euro per aquest centre fa només cinc anys? Engego la gravadora, i deixo anar la pregunta que ja no em fa falta fer.
Per què tothom parla tant i tan bé de l’Escola Octavio Paz?
Crec que és un exemple reeixit de transformació educativa d’una escola pública amb els mateixos recursos humans i materials que qualsevol altra escola. Si hi ha un compromís amb la nostra feina, es pot. Amb el que tenim, hem fet, i gràcies a aquest esforç de tot l’equip de mestres, del personal de servei, de les famílies, podem gaudir de tot el que està passant. Vam assumir el compromís de desaprendre per aprendre de nou i això és el que estem vivint.
Com era l’escola l’any 2014?
Jo estava de cap d’estudis en un centre de Sants i vaig fer el curs de direcció. Aquí, la direcció no va renovar i cap membre del claustre va voler assumir aquesta funció, i aleshores inspecció em va proposar de venir cap aquí. Jo no coneixia ni l’escola, ni l’equip de mestres ni l’entorn. Era un repte, i va ser un amor a primera vista. Aquí hi havia un equip de mestres amb un compromís brutal, que feia molts anys que hi treballaven i se la sentien molt seva, i jo sempre dic que gràcies a aquests mestres he descobert que una escola es pot estimar amb els cinc sentits. I gràcies a aquest entusiasme i ganes que tenien d’actualitzar la seva pràctica, i que jo també arribo amb unes idees, una altra mirada i un altre bagatge, i és quan decidim canviar la visió del nostre projecte educatiu.
Si era un equip de mestres tan entusiasta, perquè cap vol ser director o directora?
Ser director t’ha d’agradar, és assumir una aventura molt gran.
Era una escola estigmatitzada?
Al barri estava totalment segregada. Quan em van oferir la vacant vaig preguntar a una cosina que viu en aquest barri i em va dir que no hi anés perquè a l’Octavio Paz no hi vol anar ningú. Era una escola que estava d’esquenes al seu entorn, hi havia un índex elevat d’immigració, hi havia escoles de nova construcció i prestigi a l’entorn, era una escola que treballava molt bé però tot es quedava a dins i no tenia mirada cap a l’exterior, i gràcies a tota aquesta implicació de l’equip humà li hem donat la volta a la truita.
L’índex elevat d’immigració encara hi és, només cal donar una volta pel centre, però en canvi ara teniu molta demanda.
Ara el 48% de l’alumnat és d’origen immigrant, quan vam començar hi havia 65%. Les famílies que ens arriben ara són les que corresponen al barri, és el reflex del barri, abans no. Teníem un índex molt elevat de matrícula viva i ara ja no hi ha matrícula viva. De fet, aquest any hem triplicat les preinscripcions respecte a les del meu primer any. Un altre indicador són les jornades de portes obertes. La jornada pel curs 2015/16 van venir cinc famílies i les vam fer en una classe. L’any següent en van venir 70, l’any passat 102 i aquest any han vingut 150 famílies a conèixer el projecte de l’escola. Per tant, de mica en mica s’ha anat movent la mirada de l’entorn cap a l’escola.
En aquest procés accelerat de transformació de metodologia i espais t’has trobat resistències de famílies o de mestres? Què ha estat el més complicat?
Tots els canvis generen aquests sentiments de por, incertesa i rebuig. Des de l’equip directiu ens ha tocat intentar que aquestes mirades reactives, d’algun docent o alguna família, passessin a ser proactives, i això ho hem fet amb evidències i justificant el perquè de tot el que fèiem. L’experiència ens diu que moltes vegades aquesta mirada reactiva és per por a sortir de la zona de confort i assumir canvis, com que jo ja no seré el protagonista ni treballaré a la meva aula, sinó que l’alumne serà el protagonista i jo l’acompanyaré, o a treure’t l’etiqueta, jo ja no sóc el tutor o jo ja no sóc l’especialista, aquí tots som mestres i aquí ho fem tot. Potser totes aquestes mogudes generaven por, però a mesura que anàvem formant-nos i compartint, debatent i construint, aquesta por quedava diluïda i l’engranatge anava cap a la millora. Sempre és aquesta taca d’oli que de mica en mica es va fent gran, i que els mestres, si ens ajudem i ens sentim acompanyats per experts i per aquestes aliances que hem anat teixint i que ens han ajudat a través de les seves realitats, doncs aquestes mirades reactives desapareixen. També és cert que algú ha marxat de l’escola, però no passa res, tenim la gran sort que a l’escola pública hi ha molts projectes educatius i el mestre ha de buscar aquell projecte amb el qual pugui implicar-se i sentir-se a gust. Hem pogut crear perfils professionals i això també ens ha ajudat a consolidar la plantilla amb el tarannà del projecte educatiu.
T’anava a preguntar sobre les places perfilades. O sigui que una part de l’equip neix de la tria d’una persona concreta.
Sempre dic que el que prioritza tot el que fem és el projecte educatiu de centre. Tenim la sort que hi ha un tant per cent de places que podem perfilar segons el projecte educatiu. Una de les funcions que hem fet els darrers mesos de juny és entrevistar diferents mestres que s’han interessat per la nostra manera de treballar i hem tingut la sort que han encaixat perfectament.
Els alumnes que acaben sisè i estan acostumats a aquesta forma de treballar, quan arriben a l’ESO no tenen dificultats d’adaptació a uns mètodes més tradicionals?
Els instituts que tenim adscrits també han iniciat aquest canvi de mirada, i això és una sort per nosaltres. Tenim una relació molt estreta amb ells i ens diuen que els alumnes de l’Octavio Paz sempre volen dir la seva i davant d’un dilema tenen capacitat de decisió i saben treballar en equip. Això et fa pensar que alguna cosa s’està fent bé.
I com és la relació i la reacció de les famílies?
Les famílies han estat informades i són partícips en tot moment d’aquesta transformació. A l’Octavio Paz, amb les diverses cultures que tenim, cadascuna amb el seu punt de vista sobre l’educació, el que també hem fet és pedagogia amb les famílies, i per això abans d’implementar algun canvi sempre hem compartit amb les famílies el perquè d’aquest canvi.
Per exemple?
Tot el tema de l’avaluació. El novembre de fa dos anys els vam convocar i els vam explicar perquè canviàvem els informes, com els estructuràvem i perquè ja no hi veurien cap nota, i els demanàvem la seva participació i que ens fessin un feedback després de veure aquests informes qualitatius. Tot això ho hem explicat. O quan vam reorganitzar els espais, vam treure les 25 taules i la taula del profe, vam ficar un sofà, una taula rodona, tot això també ho vam explicar a les famílies la primera setmana de setembre, les vam convidar a fer una gimcana a l’escola i que es posessin al lloc del seu fill i filla i experimentessin aquest aprenentatge. Crec que allò va anar molt bé perquè ells ja sabien de primera mà, abans que els seus fills arribessin el 12 de setembre, el que es començarien a trobar a l’escola. I l’altra cosa que també ens va molt bé és el cafè amb famílies: al llarg del curs les convoquem l’equip directiu amb algun mestre, i llavors nosaltres escoltem totes aquelles preguntes que ens fan, i que potser nosaltres donem per enteses i ells necessiten més informació. O totes les propostes de millora que ens fan. Aquesta participació activa de la família crec que és una de les parts importants del projecte educatiu, perquè abans la família quedava al marge de tot. Entrava a l’escola per Nadal, a final de curs, i els dies de les entrevistes.
