Escola ordinària i educació especial: colze a colze per la inclusió (inclou video)

El nou decret que regula el model d’escola inclusiva pretén blindar el dret dels infants amb discapacitat a escolaritzar-se en centres ordinaris

Sandra Vicente

Planteja també una reconversió dels centres d’educació especial en centres proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR)

El nou decret que regula el model d’escola inclusiva i que va ser aprovat el passat mes d’octubre pretén blindar el dret dels infants amb discapacitat a escolaritzar-se en centres ordinaris. Amés, planteja també una reconversió dels centres d’educació especial en centres proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR) a l’escola ordinària.

Però abans que s’aprovés aquest decret ja hi havia centres d’educació especial que realitzaven tasques d’assessorament a escoles ordinàries on s’escolaritzaven nens i nenes amb discapacitats. Diferents models previs a aquesta nova regulació que ja cercaven la inclusió a les aules. Models com el de la Fundació EIR-El Niu, que fa anys que s’avancen al que proposa el decret per a l’escola inclusiva. Aquest centre compta amb docents que es desplacen a escoles on hi ha nens amb discapacitats i assessoren als i les mestres que atenen a diari aquests infants.

Un altre cas és el del Centre d’Educació Especial Concha Espina, on fa molts anys que realitzen escolarització compartida. Es tracta d’un model en el que els nens i nenes amb dificultats d’aprenentatge -escolaritzats a l’escola ordinària- acudeixen dos o tres dies a la setmana a un centre d’educació especial, on s’aprofundeix en les matèries curriculars, mentre que a l’ordinària realitzen les assignatures i activitats més “socials”, com educació física, excursions o música.

I, apostant per la inclusió, trobem casos com el de la Fundació Aspasim, que va començar com a Centre d’Educació Especial però ara és “una escola on no hi ha nens”, tal com afirmen des de la Fundació. A Aspasim ja no s’hi escolaritzen infants, sinó que es un espai per a la formació de docents que assessoren escoles ordinàries que acullen a més de 80 nens i nenes amb discapacitat.

ANAR AL VIDEO…

Desarrollo neurológico y adolescencia

EL CEREBRO AÚN NO HA MADURADO

Por qué los padres creen que los adolescentes pasan de todo (y por qué no es cierto)

CRISTINA SÁEZBoston

Ni el palo ni la zanahoria funcionan para motivar a los chavales

Tu hijo adolescente no pasa de todo. Por mucho que quiera obtener algo, ni los incentivos ni los castigos funcionan para motivarlo y que se empeñe con más ahínco en conseguirlo. El motivo no es falta de voluntad o de pereza o de pasotismo, ni mucho menos, sino una cuestión de neurociencia.

Investigadores de la Universidad de Harvard han escudriñado con escáner el cerebro de chavales de entre 13 y 20 años mientras resolvían un juego de ordenador, con el que podían ganar o perder dinero, y han visto que las regiones cerebrales implicadas en relacionar el esfuerzo que hay que hacer y en estimar el valor de una recompensa están desconectadas.

En los adultos, e incluso en niños pequeños cuando la recompensa es inmediata, funciona distinto. Investigaciones previas han demostrado cuán motivador puede ser un incentivo, sea del tipo que sea, no solo económico, para motivar nuestro comportamiento. Pero, en cambio, en la adolescencia, ni la “zanahoria” ni el palo funcionan para alentarlos a realizar un esfuerzo mayor. Esta es la principal conclusión de un estudio que recoge esta semana la revista Nature Communications.

En un experimento con chicos y chicas adolescentes, los investigadores les propusieron jugar a un juego de clasificación de planetas, en el que había preguntas más difíciles y otras más sencillas. Cada una, en función de su dificultad, comportaba una recompensa–más o menos dinero- si se contestaba bien o un castigo –pérdida de más o menos dinero- si se contesta mal. Mientras jugaban, además, los científicos miraban qué ocurría en sus cerebros mediante un resonancia magnética funcional (fMRI).

Los investigadores vieron que existía una diferencia entre la actuación de los más jóvenes, de 13 y 14 años, y los más mayores, de 19 y 20 años. Mientras que estos últimos sí eran capaces de ajustar su comportamiento en función del valor de las recompensas y los castigos, los más jóvenes eran incapaces.

Y esa diferencia de actuación se correspondía con lo que sucedía en sus cerebros: los adolescentes más mayores tenían más conectividad entre las áreas encargadas de estimar el valor de cada recompensa y de actuar en consecuencia cuando el riesgo –la cantidad de dinero que perdían o ganaban en este caso- era elevado. Sin embargo, el cerebro de los más jóvenes no mostraba esa actividad entre áreas.

“Queríamos saber si la comunicación entre circuitos del cerebro en desarrollo modela la forma en que los adolescentes se aproximan a sus objetivos”, explica a Big Vang Catherine Insel, investigadora de la Universidad de Harvard y autora principal del trabajo. “La neuroimagen –prosigue- nos ha permitido examinar cómo los sistemas del cerebro en desarrollo van emergiendo en la adolescencia para maximizar comportamientos enfocados a obtener un objetivo”.

LEER MÁS…

Treball en equip a secundària: 4 o més professors a l’aula

Profesores de puertas abiertas

OLGA R. SANMARTÍN

Un instituto de la Comunidad de Madrid establece el trabajo en equipo entre los docentes como eje prioritario de su proyecto

En el IES Julio Verne de Leganés cinco profesores dan clase a la vez en la misma aula

También comparten buenas prácticas con distintos centros educativos y aprenden unos de otros

En el instituto Julio Verne de Leganés (Madrid) cinco profesores de distintas asignaturas dan clase a la vez en la misma aula. El tema es la Guerra de la Independencia y cada uno lo explica desde lo que domina. La de Dibujo disecciona a Goya y el de Literatura analiza poemas sobre los convencionalismos sociales. La de Biología relata las grandes expediciones científicas que comenzaron durante la Ilustración mientras la de Historia habla de Napoleón. La sesión termina con Abbacantando Waterloo en YouTube, una idea que se le ocurrió a Elena Cordón, la de Inglés, que es la más joven del grupo.

Parece un poco caótico, pero el aula tiene 100 metros cuadrados y los 51 alumnos -han juntado dos clases de 4º de la ESO- permanecen inusitadamente atentos. No se distraen. «En 20 minutos he aprendido más que en dos días», expresará luego a la salida el quinceañero Alejandro Utrilla.

Esta peculiar forma de dar clase todavía es experimental en el instituto. La idea es implantarla al menos una hora a la semana a partir del curso que viene para que los estudiantes aprendan a «relacionar lo que aprenden» y se den cuenta de que «en la vida no hay compartimentos estancos», en palabras de su impulsora, Ana Hernández Revuelta, que es la jefa de estudios y también la profesora de Dibujo que explica a Goya a partir de los Hermanos Chapman.

Ella y sus compañeros dan la clase juntos, evalúan en común y se observan unos a otros en una forma de entender la enseñanza que no es frecuente. Hace unos días, el Informe PISA tiraba de las orejas a los docentes españoles por lo mucho que les cuesta trabajar en equipo. La mayoría lo reconoce en privado: un «exceso de celo» les lleva a considerar «una intromisión» que otros compañeros se metan en sus clases para observar cómo lo hacen.

«En este colectivo todos pensamos: ‘Yo soy el mejor’, y eso es un problema. Todos tenemos que aprender de todos», reconoce Charo Trujillano, la profesora de Historia, que ha puesto a los alumnos a analizar el decreto que Napoleón firmó el 3 de junio de 1808 para justificar su invasión a España.

Trujillano es la más veterana y reconoce que no está acostumbrada a compartir los trucos que ha atesorado durante lustros. Pero está en ello. Porque en el instituto todos se dieron cuenta de que lo que estaban haciendo no servía.

VER VIDEO Y SEGUIR LEYENDO…

Jornades de Secundària i Educació Inclusiva: aclariment a unes conclusions

Sense que serveixi de precedent, crec que estic en l’obligació de fer uns breus aclariments a les conclusions d’unes Jornades a les que vaig ésser invitat, més encara quan el sindicat que les organitzava no ha complert amb la seva paraula de fer-hi constar el meu posicionament, com és obvi gens coincident amb les esmentades conclusions. Sense ànim de polèmica, però si de deixar les coses clares, adjunto aquest escrit:

Quatre acotacions a les conclusions de les VI Jornades de Secundària convocades pel Sindicat Professors de Secundària (aspepc-sps) celebrades el novembre de 2017

  1. Reflecteixen amb fidelitat l’opinió majoritària dels assistents i la seva resistència a posar en pràctica l’educació inclusiva especialment, però no només, a l’educació secundària. Però, com resulta obvi, no reflecteixen acords que em pugin incloure.
  2. La conferència que suscità més unanimitat fou la del professor Ricardo Moreno amb el títol “En contra d’una escola inclusiva”. Cal destacar que el ponent es va limitar a exposar les seves idees i opinions, però que en cap moment va aportar dades que les avalessin científicament.
  3. En contrast amb les conclusions de les Jornades, cal esmentar que cap de les investigacions disponibles a nivell internacional indica que la inclusió vagi en detriment de la qualitat de l’ensenyament, algunes diuen el contrari. Una de recent feta a Catalunya, que he tingut l’oportunitat de dirigir, amb més de 600 escoles d’infantil i primària reforça el que ens diu la recerca internacional, per bé que no hem pogut demostrar una clara superioritat de l’escola inclusiva quant al rendiment acadèmic de l’alumnat. Però en cap cas hi va en detriment.

4. Tant a casa nostra com en altres comunitats de l’estat i també a nivell internacional hi ha bones pràctiques inclusives en secundària, incloent el batxillerat i també en l’ensenyament superior, pels alumnes que hi poden accedir. Això ens mostra que, malgrat que a secundària hi ha professorat compromès amb la inclusió, amb el benefici que això suposa per l’alumnat i les famílies, encara hi ha molta feina a fer, recolzant el treball dels centres que aposten per la inclusió i sensibilitzant el professorat amb que, més enllà de l’especialitat de cadascú, ens devem als alumnes, a tots i totes les alumnes. El decret recentment aprovat, l’avaluació dels resultats, l’optimització dels recursos, la recerca i la innovació ens han de permetre construir un sistema educatiu cada vegada més inclusiu i de major qualitat.

A l’escola que construïm hi hem de projectar el món o la societat que volem.

Ignasi Puigdellívol

Universitat de Barcelona

Sabadell, 2 de desembre de 2017

El futur dels centres d’educació especial passa per acompanyar la resta d’escoles

Els 105 centres d’educació especial a Catalunya es transformaran en proveidors de serveis a les escoles, on hi haurà la gran majoria d’alumnes amb discapacitat

Pau Rodríguez

Sense els pictogrames, segurament la Maria quedaria exclosa de l’assemblea inicial que fan cada dia els alumnes de P-5 de l’escola Arrels, a Solsona. El que semblaria una trivialitat –que els nens i nenes d’aquesta classe puguin explicar els seus plans del dia amb imatges i no només parlant– és el que permet a la Maria, que té una pluridiscapacitat que li afecta la motricitat i la parla, estar realment inclosa en el grup.

El consell d’incorporar a classe el llenguatge dels pictogrames –una imatge d’un entrepà per esmorzar, una d’una taula per treballar– el va rebre la tutora de P-5 de la mà de Rosalina Reñé i Alba Segués, dues especialistes d’un centre d’educació especial, el Jeroni de Moragues, que és a 50 quilòmetres de Solsona, concretament a Santpedor.

Des de fa anys, tres professionals del Jeroni de Moragues fan ruta per diverses escoles i instituts, públics i concertats, del territori (el Bages, el Moianès i el Solsonès) per assessorar els mestres que tenen a classe alumnes amb necessitats educatives especials.

Aquest model de suport a les escoles depenia fins ara sobretot del convenciment d’alguns centres d’educació especial, com aquest de Santpedor. Amb l’aprovació del nou decret que regula l’escola inclusiva, la intenció de l’Administració és que garantir que els 105 centres d’educació especial que hi ha a Catalunya assumeixin progressivament el rol de proveïdors de serveis, és a dir, de suport a escoles i instituts.

De moment, el departament d’Ensenyament ja ha posat en marxa, en una fase pilot, tretze Centres d’Educació Especial Proveïdors de Serveis i Recursos (CEEPSIR), entre ells el Jeroni de Moragues. La seva voluntat és que aquests centres escolaritzin només els alumnes amb discapacitats més severes, i es dediquin a fer suport a les escoles ordinàries, on hi hauria d’haver la majoria d’alumnes amb necessitats educatives especials (de fet, el decret blinda el seu dret a anar a un centre ordinari).

Actualment, a Catalunya hi ha uns 25.000 infants amb necessitats educatives especials, dels quals 7.000 van encara a centres d’educació especial.

“Els sabers dels centres d’educació especial han d’anar allà on han de ser alumnes, que és els centres ordinaris”, defensa Mercè Esteve, subdirectora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat. Des de la Generalitat consideren que la presència periòdica de professionals especialitzats a les escoles i instituts aportarà als docents coneixements puntuals sobre com tractar amb els alumnes en funció dels seus problemes d’aprenentatge o de conducta, més enllà de si tenen una discapacitat o no.

Aquesta és la missió de Reñé i Segués. Elles són logopeda i fisioterapeuta, respectivament. Del seu horari al Jeroni de Moragues, dediquen dos dies a la setmana a visitar escoles de les comarques dels voltants. A cadascuna d’elles hi van aproximadament cada quinze dies. El cas de Solsona té la seva particularitat: als seus centres hi ha més alumnes amb discapacitat que en d’altres zones perquè en aquesta comarca mai hi ha hagut cap centre d’educació especial.

“Elles tenen un coneixement que a vegades ens falta, perquè hi ha molts tipus de discapacitats, de problemes de conducta, de personalitat, d’autisme… Cada nen és un perfil i tenir el suport d’un especialista ens dóna seguretat”, exposa una de les mestres d’educació especial de l’escola Arrels.

Reñé i Segués entren sempre que poden a les classes per observar l’evolució dels alumnes amb més dificultats, dels quals fan seguiment. Mentre la Maria i els seus companys de P-5 esmorzen, elles comenten amb la vetlladora quina ha de ser la seva posició corporal quan seu o quan es mou per classe amb el caminador.

“Els estímuls que rep un infant amb discapacitat en una classe amb els seus companys és incomparable… I la sensibilitat que adquireixen els seus companys respecte de la diversitat, també”, comenten les mestres d’Arrels. Per Reñé, el debat sobre quin centre és millor per a aquests infants s’hauria de superar: “No és qüestió de quin centre és més bo, sinó que han d’anar al centre que els toca, el mateix que a la resta d’infants. ¡Els nens han d’estar amb els nens, i punt!”, sentencia.

LLEGIR MÉS…

Codocència: l’interès de la parella pedagògica. Per què només a infantil?

Tranparencia y profesionalidad, claves de la pareja educativa en educación infantil

La pareja educativa es una forma de trabajo en Infantil 0-3 años con una larga tradición en Reggio Emilia, referente absoluto, también en Locksy de la mano de Emmi Pikler. En Pamplona lleva casi 40 años de implantación. En Madrid empieza a aterrizar.

La docencia es una profesión solitaria, en muchos momentos. Esa es la visión común cuando se piensa en un aula, sobre todo a partir de la primaria. Pero existen alternativas desde hace décadas; eso sí, en infantil 0-3.

La pareja educativa lleva casi cuarenta años de andadura en las escuelas infantiles de Pamplona. Allá por 1979 se creó el organismo autónomo de escuelas municipales infantiles y ya desde entonces el trabajo en pareja educativa se convirtió en la norma.

Existen otros ejemplos por todo el país, como la escuela municipal de San Pol de Mar, que también lleva años trabajando con este modelo.

Ahora, en Madrid, tras la salida de las escuelas municipales de la red autonómica, se ha querido dar un impulso importante a esta apuesta pedagógica. Se ha creado una red municipal de escuelas: hay 56 escuelas y están proyectadas otras 14. También se ha apostado por la pareja educativa como modelo pedagógico.

Comunicación y profesionalidad

Hace unos días 1.000 maestras de infantil (también algún maestro) se encontraron en la capital para recibir una formación sobre la pareja pedagógica de manos de tres expertas en el tema: Ines Zurza, Edurne Lekumberri, y Rocío Garrido. Las dos primeras vinieron desde Pamplona. La tercera desde San Pol de Mar.

Pensar en tener una compañera durante toda la jornada laboral, normalmente, genera una cierta tensión. Un miedo relacionado con cómo nos llevaremos, cómo nos pondremos de acuerdo o qué haremos en cada momento.

LEER MÁS…

El dret dels nens a la informació

Nens, ciutadans de primera i amb dret a la informació

Polèmica polititzada i injustificada. En tot aquest conflicte, l’Infok no ha utilitzat imatges d’agressions, no ha fet parlar els nens de política i ha donat sempre les dues visions sense treure’n conclusions o posicionaments

per Núria Solé

Passàvem molta estona per escriure quatre ratlles. Les revisàvem, les reescrivíem, les deixàvem llegir al company de taula. Pensàvem quines eren les millors imatges per acompanyar el text i ajudar la compressió. Frases senzilles. Llenguatge entenedor. Gràfics. Dibuixos. Definir tots aquells conceptes difícils, traduir el llenguatge complex dels adults. Res s’havia de donar per sabut.

Amb aquests paràmetres, el 2001 un petit equip de persones vam donar el tret de sortida a la història de l’Infok. Treballàvem amb una idea essencial: els nens i nenes tenen dret a rebre informació sobre el que passa al seu voltant. Tenen dret a entendre i a ser escoltats.

Per començar a treballar vam visitar alguns informatius infantils europeus. 16 anys enrera, la majoria en feia més de 20 que s’emetien. Llarga experiència, doncs. Jo vaig poder visitar el Jeugdjournaal dels Països Baixos. La seva redacció era enorme. Els seus esforços per tractar els menors com a ciutadans de primera, també. «No infantilitzeu el llenguatge. No sigueu paternalistes.

Càmera a la seva alçada

Feu-los preguntes de fons. Us sorprendran. Baixeu sempre la càmera a la seva alçada», em van recomanar. M’explicaven que, allà, els ministres contestaven preguntes per al seu informatiu, adaptant el llenguatge als nens.

Molts dels que ara s’han animat a criticar l’Infok i que l’han convertit en el centre d’una polèmica polititzada i del tot injustificada, sembla que no n’han vist gaires, de programes. En tot aquest conflicte, l’Infok no ha utilitzat imatges d’agressions, no ha fet parlar als nens de política, ha definit concepte com delicte de rebel·lió, presó preventiva, constitució, estatut, extradició, i presos polítics.

I el més important, ha donat sempre les dues visions de la jugada, sense que s’hagi escrit una línia com conclusió o posicionament.

LLEGIR MÉS…

Solo un 6% de las personas con discapacidad tiene una titulación universitaria en España

Estudiar en la universidad, la última barrera educativa para los alumnos con discapacidad

Estamos muy lejos del objetivo de la Unión Europea que aspira a un 40% de titulación universitaria entre esta población para el 2020!

Solo un 6% de las personas con discapacidad tiene una titulación universitaria en España, lejos del 40% que tiene como objetivo la Unión Europea para 2020.

La universidad es el gran reto educativo para las personas con discapacidad. En los campus españoles hay 17.000 estudiantes que pertenecen a este colectivo (el 1,7% del millón largo que hay en total), y menos del 6% de las personas con una discapacidad tiene un título, según el III Estudio sobre el grado de inclusión del sistema universitario español respecto de la realidad de la discapacidad, de la Fundación Universia y el Cermi. El dato está lejos aún del 40% que se propone la estrategia europea para 2020. El problema, dicen los expertos, ni siquiera está ahí: la barrera está un poco más abajo, en la Secundaria y el Bachillerato.

“Se va avanzando progresivamente”, explica Isabel Martínez, comisionada de Universidades y Juventud de la Fundación ONCE, consciente sin embargo de que la estadística es pobre. “Pero hay una situación de embudo por los obstáculos que se encuentran por el camino, sobre todo en Bachillerato”, explica. Los datos confirman su teoría. La mitad de los estudiantes con discapacidad no logra ir más allá de este nivel educativo. El 50% nunca intentará siquiera pisar un campus. Con esos mimbres, difícil dar el siguiente paso y subir la tasa de graduados.

Uno de los principales problemas que se encuentran estos estudiantes se llama adaptaciones curriculares. La falta de ellas, en concreto, según explica Martínez. Los alumnos con alguna discapacidad en ocasiones necesitan que los materiales que se presentan en clase, o los exámenes, se adapten para que puedan acceder a la información en igualdad de condiciones que sus compañeros. Sin rebajar contenidos, se trata de facilitar el acceso. Para un ciego, que no se le presenten por escrito. Para un sordo, solventar su incapacidad de escuchar al profesor. Para un TDAH (Trastorno por Déficit de Atención e Hiperactividad) o alguien con dislexia, que se le conceda más tiempo, por ejemplo.

Sin embargo, no siempre se hace, lamenta Martínez. Aunque se podría pensar que esto ocurre más en la Universidad, un nivel educativo no obligatorio, donde no hay que preocuparse porque todos lleguen, es sobre todo en Secundaria donde se forma el escollo. “Es mucho peor esta etapa que la Universidad. Primero por los recortes en profesores de apoyo, pero también por una falta de concienciación y responsabilidad del profesorado, que es impresentable”, explica. “Gran parte de la culpa de que los chicos no accedan a la universidad viene de aquí”, asegura.

LEEER MÁS…