TEA i Adolescència

Encara que sovint pot semblar un repte complicat, el cert és que és possible trobar l’equilibri entre les necessitats dels joves amb TEA i les seves habilitats socials

L’autisme és un gran desconegut. Si no tenim algú al nostre entorn amb aquesta dificultat és molt possible que ho associem a perfils allunyats de la realitat. La ficció sovint mostra unes persones autistes amb falsos estereotips, i és que el desconeixement d’aquesta condició està farcit de mites i prejudicis.

Possiblement per això quan a Maria J. Portella, psicòloga i doctora en neurociències de professió, li van suggerir que el seu fill Roger (10 anys) podia tenir un trastorn de l’espectre autista, no s’ho va acabar de creure. I uns anys més tard, quan ja havia passat de la negació a la ràbia, la tristesa i finalment l’acceptació, va decidir escriure el llibre ‘Mundos invisibles. El espectro autista explicado por una madre neurocientífica’, perquè, com ella diu, “tot i tenir molts coneixements de psicologia”, va quedar “tan atordida com qualsevol altra família”, perquè estaven “perduts”.

EL TEA

A l’última classificació del ‘Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals’ del 2013, s’estableix una nova classificació del trastorn autista. El manual, que serveix de referència a professionals de la salut per establir diagnòstics, acorda una nova categoria general anomenada TEA o trastorn de l’espectre autista. Es tracta d’una disfunció a nivell neurològic crònica, amb una base genètica que altera el neurodesenvolupament de la persona afectada. És una condició de per vida que es manifesta en una sèrie de símptomes característics com són els comportaments restringits i repetitius i deficiències en la comunicació social, sobretot problemes d’integració social i de comunicació. Aquesta nova classificació considera que es tracta d’un trastorn amb un espectre ampli, per això diferencia tres graus d’afectació (baix funcionament, funcionament mitjà i alt funcionament). Els d’alt funcionament solen ser autònoms en el seu dia a dia encara que necessiten treballar sobretot les habilitats socials. Si els donen unes pautes específiques, aprenen i poden funcionar de manera autònoma. “Cal tenir present que el TEA pot estar acompanyat d’una discapacitat intel·lectual i/o d’un trastorn del llenguatge”, puntualitza Marta Selva, psicòloga infantojuvenil del centre Lopsi de Manresa i de l’Hospital Quirón de Barcelona.

La Marta (15 anys) estava diagnosticada de la síndrome de X Fràgil -malaltia genètica que causa problemes de desenvolupament com dificultats d’aprenentatge- des dels 4 anys. Fa poc més d’un any, quan estudiava segon d’ESO, va començar a tenir problemes a l’escola: “Es marejava, tremolava i no era capaç d’estar tranquil·la a classe. Va fer tercer en una escola ordinària amb una unitat de suport a l’educació especial (USEE) però va patir alguna crisi d’ansietat, s’autolesionava, i no va acabar el curs”, explica la Lourdes, la seva mare. Quan parlem, fa tot just unes setmanes que ha començat a anar als matins a un hospital de dia on, a l’espera d’un diagnòstic definitiu, els professionals del centre els han comentat que possiblement té un TEA. A la família li resulta difícil conviure amb la Marta. “Té un caràcter molt variable, mai té un dia bo, gairebé tot li sembla malament, està gelosa del seu germà, només vol sortir i quedar amb amigues però no té amigues i no la podem deixar sola gaire estona”, diu la mare, i reconeix que l’adolescència de la Marta no té res a veure amb la del fill gran.

ADOLESCÈNCIES MÉS COMPLICADES

L’adolescència és un període de recerca i autoafirmació dels joves, una etapa molt social en què s’apropen als amics i generen cert distanciament amb els pares. És un moment complex per si sol i si hi ha un trastorn autista es complica encara més. Les persones amb autisme solen tenir interessos restringits i solen tenir alterades les habilitats socials, la interacció, la comunicació social, tenen dificultat per entendre sentits figurats, bromes… Característiques que dificulten que encaixin amb altres nois i noies de la seva edat. Ho demostra un estudi fet amb 11.000 adolescents amb TEA: fora de l’horari escolar, el 43,3% mai tenien relació amb els companys de classe i el 54,4% no rebien trucades ni missatges de WhatsApp. Per a la psicòloga Selva és clau que es treballi amb l’escola perquè les persones amb autisme estiguin ben integrades i tothom les respecti. És possible que, tot i voler tenir amics, els seus comentaris o comportaments inadequats generin cert rebuig i això els afecti a nivell emocional. Que el desenvolupament de les relacions socials no sigui totalment correcte també implica un dèficit en el desenvolupament emocional de l’adolescent. D’aquí la importància de buscar estratègies i donar-los eines, preguntes comodí, solucions que poden aplicar en certes situacions socials, una mena d’entrenament perquè funcionin de forma adequada i autònoma quan són adolescents i arriben a l’edat adulta. Selva apunta que també és important l’empoderament dels pares: “Ells entren a la sessió amb els pacients perquè vegin les estratègies que fem servir i tinguin eines per aplicar i reconduir el fill o la filla durant la setmana i aconseguir una bona eficàcia del tractament realitzat”.

Les persones amb autisme solen tenir interessos restringits i solen tenir alterades les habilitats socials, la interacció i la comunicació social

LLEGIR MÉS…

Learn and physical activity

Kids Learn More Effectively While Running, Jumping and Throwing

Reading helps kids learn faster if it is done in concert with exercise. That is the finding a British study that saw a group of schoolchildren running, jumping, and engaging in active movement while engaging with material from The Gruffalo, a bestselling children’s book about a buffalo grizzly bear hybrid (not a combination of Grover and Mark Ruffalo as one might hope). Roughhousing actually helped three and four-year-olds learn at twice the rate of the peers, a counterintuitive result.

“We didn’t really know what would happen when we integrated the storytelling and movement together as no one had really done this previously,” Michael Duncan, Professor in Applied Sport and Exercise Science at Coventry University and co-author of the study, told Fatherly.

Duncan and his team looked at 74 kids from three different preschools who made of three parts of the study. One cohort (27 children) engaged in storytelling activities only, another (25) took part in movement based activities only, and the third group (22) participated in a combination of the two. Each group was involved in 20-30 minute sessions of the assigned intervention, twice a week for six weeks. The combined group’s story discussions were complemented with jumping, leaping, hopping, sliding, galloping, sipping, throwing and catching based on different characters in the book, such as a mouse, owl, fox, snake and The Gruffalo. The rest of the kids either learned from sessions that focused only on storytelling, or just movement activities without reference to the story.  Motor competence and language ability were assessed before and after the six-week experiment, and again eight weeks later.

READ MORE…

Acta de defensa dels TFM 2017-2018

Durant aquesta setmana s’han celebrat els actes de presentació i defensa de la primera convocatòria dels Treballs Finals de Màster (TFM), en general treballs de molta qualitat que reflexen també la diversitat d’interessos dels seus autors i autores.

Les tres sessions en que s’han presentat, amb tres tribunals diferents, han servit per a compartir les diferents recerques dutes a terme. A continuació relacionem els treballs, autors/es i tutors/es.

  • Verónica Noemí BravoUna clase inclusiva en un niño con TDAH. Tutora: Prof. Raquel Poch.
  • Andrea BaciuLes noves tecnologies: recurs per a l’aprenentatge dels alumnes amb autisme. Tutora: Dra. Cristina Petreñas.
  • Estela Cruz Disseny i execució d’una intervenció basada en l’equinoteràpia per a una nena afectada per paràlisi cerebral. Tutora: Dra. Dorys S. Sabando.
  • Mireia Lucas SerraPrevenció de la violencia escolar a l’etapa d’Educació Infantil. Tutora: Dra. Sandra Girbés.
  • Lorena Luque MartínezCPA per persones amb paràlisi cerebral. Tutora: Dra. Cristina Petreñas.
  • Mariona Moret DíazEls contes pictogràfics com a suport per a la comprensió del llenguatge en el Trastorn de l’Espectre Autista. Tutor: Prof. Víctor Adé.
  • David Martínez Domínguez Dificultades en la comunicación y en la transmisión de emociones de los alumnos con Trastorno del Espectro Autista (TEA). Tutora: Dra. Cristina Petreñas.

  • Alejandro Navarrete GarcíaLa transició a la vida adulta dels alumnes amb necessitats educatives especials: expectatives, capacitats i oportnitats de futur de 5 alumnes d’ESO d’un centre d’educació especial a Sabadell. Tutora: Dra. Berta Palou.
  • María José Perezgrovas OlariaActitud de profesores de Educación Básica ante alumnos con discapacidad intelectual de moderada a leve dentro del aula regular en cuatro Estados de la República Mexicana. Tutora: Dra. Dorys S. Sabando.
  • Clara Puig MoragasEls grups interactius com a millora per a la inclusió. Tutora: Dra. Sandra Girbés.
  • Joan Riera i JoséLa discapacitat auditiva i el treball cooperatiu a l’Educació Física des d’una perspectiva inclusiva. Tutora: Prof. Núria Vázquez.
  • Lucía Salmerón RománMúsica e Inclusión. La música como medio facilitador de inclusión de jóvenes de origen extranjero en la comunidad: Estudio de caso “Xamfrà”. Tutora: Dra. Berta Palou.
  • Paula Turon LorenLa influencia de la formació dels monitors i les monitores de lleure envers la millora dels procesos d’inclusió dels infants amb autisme en les seves activitats. Tutor: Prof. Víctor Adé.
  • Trini Ureña MoraEducació inclusiva, mesures per a l’Atenció a la Diversitat per alumnat amb TDAH i problemas de conducta a Secundària. Tutora: Prof. Raquel Poch.
  • Marta Vila Nervión Els beneficis i els inconvenients dels SAAC en la Inclusió dels infants amb TEA a l’aula ordinària. Tutora: Dra. Cristina Petreñas.

 

 

 

Simposi: Nuevos roles y funciones para la educación inclusiva

6th INTERNATIONAL CONGRESS of EDUCATIONAL SCIENCES and DEVELOPMENT SETÚBAL (PORTUGAL)

Entre els dies 21 i 23 de juny 2018, un grup de professors i professores del màster, junt amb professorat d’altres universitats, van presentar al Congrés de Setúbal el Simposi sobre Nuevos roles y funciones para la educación inclusiva. 

El coordinador del simposi va ser el professor Ignasi Puigdellívol i comptà amb la presentació de cinc comunicacions.

La primera, amb el títol Formación del profesorado: ¿proporciona las herramientas para una educación en la diversidad? Un estudio sobre las competencias contempladas en el currículo español va ser presentada per la professora Dorys S. Sabando i el PhD Juan Pablo Calle, ambdós de la Universitat de Barcelona.

La segona abordà el tema El nuevo rol del Maestro/a de Apoyo y Atención a la Diversidad. Investigación sobre sus funciones en el marco de la educación inclusiva, que van desenvolupar la professora Gabriela Gómez-Zepeda, de la UB, i en Pablo Petreñas, de l’escola Lestonac de Lleida.

En tercer lloc va intervenir la també professora del màster, Andrea Jardí amb una exposiciió vinculada a la seva recerca de doctorat: La importancia de los paraprofesionales: investigación sobre sus roles y demandas formativas y laborales en Cataluña.

Després es va presentar la comunicació: Redes de apoyo. Del papel de la comunidad y los servicios externos a la voz de los estudiantes: ¿cómo perciben los apoyos recibidos? La presentació va anar a càrrec de Belinda Siles, del CRP d’El Prat de Llobregat i fou elaborat cojuntament amb la professora, també del màster, Cristina Petreñas

Finalment es va presentar la comunicació: El vínculo entre escuelas y universidad: más allá de las prácticas. Un estudio sobre los grupos mixtos de formación e investigación, presentació que va anar a càrreg de la professora Solange Tenorio, de la Universidad Metropolitana de Ciencias de la Educación de Santiago de Chile i el mateix coordinador del simposi

En definitiva, el simposi va servir per presntar diferents recerques sobre els nous rols a l’escola inclusiva, la majoria de les quals estaven vinculades al treballl desenvolupat pel Grup de treball: el suport educatiu a l’escola inclusiva, grup mixt format per professorat i estudiants de doctorat de les Universitats de Barcelona i Lleida durant els darrers 8 anys, en el marc de l’ICE de la Universitat de Barcelona.

Em dic Joan i crec que soc dolent

Parlo amb els altres nens, els molesto, no faig la feina i m’han de renyar sempre

Agnès Brossa

“No pretenc parlar de trastorns ni de psicopatologies, sinó de maneres de fer i comportaments”. Ho escriu la psicòloga Agnès Brossa al seu llibre Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial). És a partir de casos concrets que parla d’infants amb problemes de conducta, d’aprenentatge o d’hàbits. Amb un objectiu clar: donar eines a famílies i educadors perquè ajudin els petits a, lluny de les etiquetes, superar les dificultats, créixer i ser feliços.

Em dic Joan, tinc set anys, ja vaig a l’escola dels grans i faig primer. La meva mestra es diu Rosa i sempre em renya. No sé per què em renya; bé, sí que ho sé. Jo em vull portar bé, però no m’hi porto perquè… No sé per què, però m’aixeco de la cadira, parlo amb els altres nens, els molesto, no faig la feina i m’han de renyar sempre. A mi i a un altre nen de la classe que també es porta malament sempre. Bé, ell encara es porta pitjor, perquè insulta i pega. Jo no, això no ho faig; bé, a vegades sí.

Els pares em diuen que soc dolent perquè em porto malament i perquè no m’estic quiet, i a vegades també m’ho diu la iaia, quan em ve a buscar i no li faig cas. Sempre em diuen: «Vols parar, Joan?». I a vegades s’enfaden perquè no els faig cas; perquè em diuen que faci una cosa, no la faig i em renyen. No sé per què no la faig! Al matí penso que em portaré molt bé i ho prometo a la mare, però després no m’hi porto. Bé, algun dia sí, i llavors em feliciten. La meva germana sí que es porta bé! A mi em diuen: «Veus? La teva germana és més petita i es porta més bé que tu». I és veritat, perquè jo no faig cas.

Crec que sí, que soc dolent.

En Joan és molt mogut. Molt. De sempre. Els pares diuen que de petit, de molt petit, ja li costava adormir-se, es movia molt al llitet de baranes i es mostrava incansable. Quan va començar a gatejar, molt d’hora, anava d’un lloc a l’altre i ho tocava tot. Era esgotador. I quan va començar a caminar, els pares estaven desesperats. No li podien treure l’ull de sobre ni mantenir-lo entretingut una estoneta. Els avis es queixaven si l’havien de cuidar molta estona, perquè no parava! I de seguida van decidir dur-lo a l’escola bressol, així almenys la família descansava, però el problema no es va solucionar. Ben aviat la mestra els va dir que en Joan era inquiet, mogut, que li costava estar tranquil o jugar, que pegava als nens quan s’enfadava, que quan volia una cosa no tenia paciència i la volia immediatament. L’havien de renyar sovint i tenir-lo molt a la vora perquè no s’aixequés, anés d’un lloc a l’altre i fes el que volgués.

Als tres anys en Joan va començar a l’escola, i aquí el problema es va fer més evident. La tutora l’havia d’avisar sovint perquè no escoltava, anava a la seva, desconnectava i no estava quiet quan feien la rotllana per parlar de les coses que es treballaven a l’aula; això si no l’havia de renyar perquè havia pegat a algun company. Els altres nens i nenes de la classe es queixaven que en Joan els empipava, no els deixava escoltar, els estirava els cabells, els prenia els llapis… La mestra l’havia de fer seure al seu costat i li havia d’anar recordant que havia d’estar assegut i escoltar el que deien els altres nens i nenes de la classe, però costava molt que mantingués l’atenció i s’estigués quiet.

Al llarg dels primers cursos, en Joan ha sentit sovint com li deien: «Vols parar atenció?», «Molt malament!» i «A veure quan aconsegueixes portar-te bé, perquè em tens ben tipa!».

Així, ha anat aprenent que no fa res bé, que sempre acaba espifiant-la i que és dolent.

A casa, els pares se senten molt mals pares, i a vegades han hagut de sentir a dir que el seu fill és un mal educat. Saben que han de posar límits a en Joan, ensenyar-li a vestir-se sol, fer-li recollir les joguines, menjar bé i estar-se quiet a taula…, però sovint els resulta esgotador i reconeixen que cedeixen perquè els és impossible aconseguir-ho. En Joan passa d’una activitat a l’altra sense adonar-se’n: li diuen que es renti les dents i al cap de trenta segons està jugant amb un botó que ha vist a terra, que li deu haver caigut de la bata de l’escola, de manera que ha deixat el raspall de dents tirat per terra i la pasta vessant-se pel parquet.

I això ho fa amb tot. Amb el menjar, per exemple. Així, pot trigar hores a beure’s un got de llet si no se li està a sobre, perquè tot el distreu: l’imant de la nevera, una mosca que vola, un fil dels pantalons… Quan els pares li diuen, desesperats i amb to de veu alt: «Joan, va! La llet!»; ell, tranquil·lament, pot respondre: «Aquest imant groc el va portar el tiet d’Alaska, oi? On és Alaska?». Això si no ha caigut el got per un cop de colze desafortunat i s’ha vessat tota la llet.

Molt sovint la paciència dels pares d’en Joan s’esgota, i llavors el criden, el renyen, s’hi enfaden, li recriminen que no es porta bé… A vegades, si estan molt cansats i nerviosos, l’amenacen i el castiguen. Pensen que això no pot ser i acaben fent el que hauria de fer ell o prometent-li recompenses si ho fa tot sol, però ell no sempre se’n surt.

Ara que en Joan ja té set anys, ha après, i ho sap molt bé, que ell no fa les coses bé, que es porta malament a tot arreu, i que sempre l’han de renyar o castigar. Ell també està desesperat, perquè no sap per què li passa això ni per què és tan dolent.

[…]

Cada nen té un ritme de maduració diferent i això condiciona la seva capacitat d’autocontrol

I la psicòloga dona als pares les pautes que poden ajudar en Joan a millorar la conducta i l’autoestima i a tenir més ganes de fer bé les coses.

El més important és que sàpiga que és un bon nen, magnífic, rialler, tot cor i llest, i que és el millor nen per nosaltres.

Amb nens i nenes com en Joan, que són impulsius, que actuen sense pensar, que obliden de seguida el que els hem dit que facin, que es distreuen amb facilitat i als quals costa mantenir uns hàbits, el primer que hem de fer per ajudar-los és acceptar-los tal com són i acceptar el seu ritme de desenvolupament.

En segon lloc, hem de comprendre com funcionen, tenir en compte que els costa frenar el seu impuls, inhibir-se, i també recordar el que els acabem de dir, perquè una altra idea se’ls pot haver posat al cap. Per això, els és difícil centrar l’atenció en el que han de fer i seguir els hàbits del dia a dia, perquè es van deixant endur pel primer que els crida l’atenció.

Tenint present això, és més fàcil que ens escoltin i obeeixin, i aconsegueixin tenir èxit en el dia a dia (i que nosaltres no ens sentim frustrats) si:

1. Hi establim contacte físic quan els parlem.

Els podem acariciar els cabells o la cara, tocar el braç, agafar la mà o fer qualsevol gest que físicament els faci adonar que estem parlant amb ells.

2. Els mirem als ulls.

Quan ens miren, ens hem d’assegurar que realment ens escolten. Amb aquests nens no funciona el «comandament a distància», és a dir, donar-los les ordres des de
lluny, perquè probablement no ens escoltaran ni pararan atenció al que els diem tret que cridem molt, amb la qual cosa els farem augmentar el nivell d’ansietat i farem que s’activin per por o per emoció negativa. Així no millorem ni la seva autoestima ni la seva motivació per fer-ho bé.

3. Els diem alguna cosa bonica abans de donar-los una ordre.

Si evitem donar l’ordre directa i en canvi els diem alguna cosa que els faci sentir orgullosos, probablement posaran més atenció en el que els encomanem: «Joan, estic molt contenta de com t’està quedant el dibuix que fas, però ara és hora que et banyis i vagis a sopar; reculls els llapis?».

4. Els donem les ordres d’una en una.

Si, per exemple, diem: «Recull-ho tot i canvia’t, que has de banyar-te i sopar! Va, corre, Joan, que és tard!», probablement en Joan continuarà amb el seu dibuix i pensarà en altres coses. Però si ens hi acostem, el mirem als ulls, li toquem l’espatlla, li diem que el dibuix és bonic i li donem només una ordre: «Joan, recollim els llapis?»; probablement en Joan contestarà dient: «És que estic dibuixant un dinosaure», però ja serà conscient del que li demanem. Li podrem dir de guardar el dibuix per a un altre dia i acompanyar-lo entre recull. Després continuarem amb les altres ordres: «Ara despulla’t», «Ara porta la roba bruta al safareig, que estaré molt contenta», etcètera.

LLEGIR MÉS….

Ni Espanya ni Catalunya són inclusives

Espanya no és inclusiva, diu l’ONU: falla el model educatiu, la legislació, la gestió, el pressupost i la justícia

El Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides ha emès un duríssim informe sobre la violació sistemàtica que es produeix a Espanya del dret dels alumnes amb discapacitat a rebre una educació inclusiva i de qualitat. A l’informe es compten com a exclosos del sistema tots aquells nens i joves escolaritzats a centres d’educació especial però també tots els ‘alumnes USEE’.

Dimarts passat va començar a circular un detallat  informe elaborat pel Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CRPD) de Nacions Unides en relació a l’incompliment sistemàtic que Espanya fa de l’article 24 de la Convenció de l’ONU que regula els drets d’aquestes persones, i que Espanya està obligada a respectar. L’informe porta data de fa un any, en concret del 4 de juny de 2017, i la seva elaboració parteix d’unes denúncies presentades el setembre de 2014, que tenen com a conseqüència, entre altres coses, una visita d’onze dies que un equip de l’ONU va fer a començaments de 2016, durant la qual es van entrevistar amb 165 persones a Madrid, León, Valladolid, Barcelona, Sevilla i Màlaga. Però fins que dimarts passat el ministre Méndez de Vigo no va afirmar al Congrés que el sistema educatiu espanyol no és segregador pràcticament ningú havia tingut notícia de la seva existència. Van ser aquestes paraules les que van provocar que algú el redescobrís.

El Comitè de l’ONU considera que “la informació disponible revela violacions al dret a l’educació inclusiva i de qualitat principalment vinculades a la perpetuació (…) de les característiques d’un sistema educatiu que continua excloent de l’educació general particularment a persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial i discapacitat múltiples, en base a una avaluació ancorada en un model mèdic de la discapacitat”. Els investigadors no van deixar de constatar que hi ha bones iniciatives, però són projectes puntuals o experimentals, i per tant “de fràgil sostenibilitat”. Per contra, diuen, no s’ha produït “una transformació profunda del sistema educatiu”.

Com a primera mostra, parla de la legislació, la qual “si bé proclama l’educació inclusiva, conté preceptes que permeten l’exclusió en base a la discapacitat” i a més “usa el mateix llenguatge que ja existia a la normativa de 1982”. És a dir, que deixar un infant sense una educació inclusiva a Espanya segueix sent legal. En diversos moments de l’informe els redactors observen que a Espanya no es considera discriminació, ni socialment ni legislativament, el fet de negar a l’infant els ajustos raonables que li calen per a una escolarització inclusiva. 

Una altra mostra de que el model no funciona està en l’avaluació dels alumnes amb discapacitat. “En teoria l’avaluació psicopedagòcia i el dictamen es concebeixen com a eines per garantir l’equitat en les decisions educatives (…) a la pràctica, el sistema se centra en els dèficits i deficiències de l’alumne, i resulta en l’estigmatització de l’alumne com a no educable en el sistema d’educació general. En comptes d’explorar totes les possibilitats d’inclusió de l’alumne, els diagnòstics impedeixen que els centres educatius ordinaris proporcionin mesures de suport i ajustos raonables”. En base a aquestes avaluacions, l’administració “generalment decideix assignar al nen o nena amb discapacitat a un centre d’educació especial, amb l’argument que compta amb els recursos que necessita, sense importar la distància amb la seva llar”.

La “falta de coneixement” del Tribunal Constitucional

L’ONU troba mancances en totes les etapes (educació obligatòria, postbobligatòria i fins i tot entra també en l’etapa adulta i la falta de sortides laborals) i en totes les vessants: en el model, en la gestió, en la legislació i fins i tot en la jurisprudència. Si bé no deixa de constatar que hi ha hagut sentències en les que tribunals de justícia han fallat a favor dels infants perquè l’administració no ha pogut raonar la impossibilitat de prestar els suports necessaris en l’entorn ordinari, l’informe llença un míssil directe contra el Tribunal Constitucional. Sobre el TC, diu que una sentència seva de 27 de gener de 2014 va concebre l’educació inclusiva “com un principi, no com un dret”. Decisions com aquesta “reflecteixen la falta de coneixement del significat i propòsit dels principis de la Convenció en matèria d’educació inclusiva”.

Pel que fa a la justícia ordinària, és cert que s’han produït sentències favorables en base al que diu la Convenció, però també precisa que per les famílies “buscar justícia als tribunals representa una terrible batalla, que és al mateix temps llarga, costosa i sense garanties”. 

Catalunya com a mal exemple: un 88% d’exclosos

L’única comunitat autònoma que cita expressament l’informe és Catalunya, i ho fa com a exemple negatiu, d’un elevat percentatge d’alumnes amb discapacitat exclosos d’una educació inclusiva. En concret, diu que el 88% dels alumnes amb discapacitat catalans passen el 100% del temps en un centre d’educació especial (concepte que pels redactors de l’informe engloba escoles i aules d’educació especial), que el 6% passen més d’un 50% en règim especial, que el 4% passa menys del 40% i que només el 2% passa el 100% del seu temps en un centre ordinari. L’informe no cita la font d’aquestes dades, que òbviament no coincideixen en absolut amb les oficials, tant les que proporciona la Generalitat com el Ministerio de Educación.

“El comitè va observar que en repetides ocasions s’interpretava erròniament, incloent-ho en les estadístiques oficials, que la incorporació d’alumnes amb discapacitat a centres ordinaris, però sense els ajustos raonables, constituïa una educació inclusiva”, afirma l’informe. “S’han observat casos de nens i nenes amb discapacitat intel·lectual en aules especials dins de centres ordinaris on la segregació seguia de fet, ja que passaven més temps en la unitat de suport o en l’aula especial que en l’aula ordinària”, afegeix.

Òbviament, l’informe és anterior a l’aprovació a Catalunya del decret d’escola inclusiva, l’octubre passat. De fet, a l’informe es diu de passada que alguna comunitat autònoma, sense especificar quina, està fent reformes legals. En aquest decret les fins ara anomenades USEE (Unitats de Suport a l’Educació Especial) passen a denominar-se SIEI (Suports Intensius a l’Educació Inclusiva), amb la intenció, precisament, que cada cop funcionin menys com a aules especials i més com a recursos per a la inclusió. A tota Catalunya hi ha al voltant de 500 SIEI.  

Dimarts passat va començar a circular un detallat  informe elaborat pel Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CRPD) de Nacions Unides en relació a l’incompliment sistemàtic que Espanya fa de l’article 24 de la Convenció de l’ONU que regula els drets d’aquestes persones, i que Espanya està obligada a respectar. L’informe porta data de fa un any, en concret del 4 de juny de 2017, i la seva elaboració parteix d’unes denúncies presentades el setembre de 2014, que tenen com a conseqüència, entre altres coses, una visita d’onze dies que un equip de l’ONU va fer a començaments de 2016, durant la qual es van entrevistar amb 165 persones a Madrid, León, Valladolid, Barcelona, Sevilla i Màlaga. Però fins que dimarts passat el ministre Méndez de Vigo no va afirmar al Congrés que el sistema educatiu espanyol no és segregador pràcticament ningú havia tingut notícia de la seva existència. Van ser aquestes paraules les que van provocar que algú el redescobrís.

El Comitè de l’ONU considera que “la informació disponible revela violacions al dret a l’educació inclusiva i de qualitat principalment vinculades a la perpetuació (…) de les característiques d’un sistema educatiu que continua excloent de l’educació general particularment a persones amb discapacitat intel·lectual o psicosocial i discapacitat múltiples, en base a una avaluació ancorada en un model mèdic de la discapacitat”. Els investigadors no van deixar de constatar que hi ha bones iniciatives, però són projectes puntuals o experimentals, i per tant “de fràgil sostenibilitat”. Per contra, diuen, no s’ha produït “una transformació profunda del sistema educatiu”.

Com a primera mostra, parla de la legislació, la qual “si bé proclama l’educació inclusiva, conté preceptes que permeten l’exclusió en base a la discapacitat” i a més “usa el mateix llenguatge que ja existia a la normativa de 1982”. És a dir, que deixar un infant sense una educació inclusiva a Espanya segueix sent legal. En diversos moments de l’informe els redactors observen que a Espanya no es considera discriminació, ni socialment ni legislativament, el fet de negar a l’infant els ajustos raonables que li calen per a una escolarització inclusiva. 

Una altra mostra de que el model no funciona està en l’avaluació dels alumnes amb discapacitat. “En teoria l’avaluació psicopedagòcia i el dictamen es concebeixen com a eines per garantir l’equitat en les decisions educatives (…) a la pràctica, el sistema se centra en els dèficits i deficiències de l’alumne, i resulta en l’estigmatització de l’alumne com a no educable en el sistema d’educació general. En comptes d’explorar totes les possibilitats d’inclusió de l’alumne, els diagnòstics impedeixen que els centres educatius ordinaris proporcionin mesures de suport i ajustos raonables”. En base a aquestes avaluacions, l’administració “generalment decideix assignar al nen o nena amb discapacitat a un centre d’educació especial, amb l’argument que compta amb els recursos que necessita, sense importar la distància amb la seva llar”.

La “falta de coneixement” del Tribunal Constitucional

L’ONU troba mancances en totes les etapes (educació obligatòria, postbobligatòria i fins i tot entra també en l’etapa adulta i la falta de sortides laborals) i en totes les vessants: en el model, en la gestió, en la legislació i fins i tot en la jurisprudència. Si bé no deixa de constatar que hi ha hagut sentències en les que tribunals de justícia han fallat a favor dels infants perquè l’administració no ha pogut raonar la impossibilitat de prestar els suports necessaris en l’entorn ordinari, l’informe llença un míssil directe contra el Tribunal Constitucional. Sobre el TC, diu que una sentència seva de 27 de gener de 2014 va concebre l’educació inclusiva “com un principi, no com un dret”. Decisions com aquesta “reflecteixen la falta de coneixement del significat i propòsit dels principis de la Convenció en matèria d’educació inclusiva”.

Pel que fa a la justícia ordinària, és cert que s’han produït sentències favorables en base al que diu la Convenció, però també precisa que per les famílies “buscar justícia als tribunals representa una terrible batalla, que és al mateix temps llarga, costosa i sense garanties”.

Catalunya com a mal exemple: un 88% d’exclosos

L’única comunitat autònoma que cita expressament l’informe és Catalunya, i ho fa com a exemple negatiu, d’un elevat percentatge d’alumnes amb discapacitat exclosos d’una educació inclusiva. En concret, diu que el 88% dels alumnes amb discapacitat catalans passen el 100% del temps en un centre d’educació especial (concepte que pels redactors de l’informe engloba escoles i aules d’educació especial), que el 6% passen més d’un 50% en règim especial, que el 4% passa menys del 40% i que només el 2% passa el 100% del seu temps en un centre ordinari. L’informe no cita la font d’aquestes dades, que òbviament no coincideixen en absolut amb les oficials, tant les que proporciona la Generalitat com el Ministerio de Educación.

“El comitè va observar que en repetides ocasions s’interpretava erròniament, incloent-ho en les estadístiques oficials, que la incorporació d’alumnes amb discapacitat a centres ordinaris, però sense els ajustos raonables, constituïa una educació inclusiva”, afirma l’informe. “S’han observat casos de nens i nenes amb discapacitat intel·lectual en aules especials dins de centres ordinaris on la segregació seguia de fet, ja que passaven més temps en la unitat de suport o en l’aula especial que en l’aula ordinària”, afegeix.

Òbviament, l’informe és anterior a l’aprovació a Catalunya del decret d’escola inclusiva, l’octubre passat. De fet, a l’informe es diu de passada que alguna comunitat autònoma, sense especificar quina, està fent reformes legals. En aquest decret les fins ara anomenades USEE (Unitats de Suport a l’Educació Especial) passen a denominar-se SIEI (Suports Intensius a l’Educació Inclusiva), amb la intenció, precisament, que cada cop funcionin menys com a aules especials i més com a recursos per a la inclusió. A tota Catalunya hi ha al voltant de 500 SIEI.

LLEGIR MÉS…

Expressions de l’abús sexual: video, dibuixos infantils i curt-metratge

Els monstres de casa meva

Un projecte mallorquí mostra el patiment de nens que han sofert abusos sexuals

El projecte Els monstres de ca meva pretén conscienciar sobre el maltractament infantil. Iniciat a Mallorca amb un documental, després se’n va fer una exposició, de la qual ens cedeixen 14 dibuixos de nens d’entre 5 i 15 anys que han patit abusos sexuals. Terapeutes, psicòlegs i educadors els han ajudat a treure el dolor i la impotència que carregaven a dins.

Marta Hierro, directora del projecte juntament amb Alberto Jarab, ens ho explica: “És dur perquè hi ha molt de patiment. Però tot i això en pots sortir enfortit, és un tema de resiliència. Hi ha molta gent que ha patit abusos sexuals, fins i tot entre els coneguts. És molt normal però no es diu, perquè és un tabú. Perquè el nen pugui tirar endavant no hi ha d’haver silenci, sinó diàleg. Han de poder-se manifestar i demanar ajuda. Una forma de superar el dolor és aquesta: la narració.”

1. Javier, 6 anys. Té declaració de risc des dels 4 anys i viu en un centre de menors des de fa uns mesos. Els seus pares estan separats i tenen greus conflictes entre ells. El pare va complir un any de presó per violència de gènere contra la mare. La mare pren metadona i està en tractament per problemes de salut mental. Els pares s’han fet greus acusacions i han presentat denúncies d’abús sexual al nen. Javier es dibuixa a ell mateix, un dia de pluja. Afegeix un cotxe que sembla que l’estigui atropellant, conduït pels pares. Al costat pinta una casa sense finestres on diu que viuen el pare, la mare i ell.

2. Víctor, 7 anys. Abusat als 4 anys pel seu pare. Ara està tutelat. Dibuixa a la pissarra el que el seu pare volia que li fes, en aquest cas, una fel·lació. La línia que surt de la boca a la zona del genital representa la llengua.

3. L’Andrea té 10 anys. Ha patit abusos sexuals en l’àmbit familiar. Dibuixa d’una forma senzilla on li tocava l’abusador i com ella l’havia de tocar. L’Andrea està avergonyida perquè ha de parlar sobre el que li ha passat. Arriba a l’acord de no parlar, sinó d’escriure al paper “sí” o “no” a les preguntes que li fan.

4. L’Andreu té 8 anys i ha patit abusos des dels quatre anys pel seu padrastre. Es dibuixa a ell mateix amb cara de pànic i marcant especialment els botons de la camisa i la cremallera dels pantalons.

5. L’Andreu expressa amb colors i traços forts la ràbia que sent.

6. Marcos, 9 anys. Ha sofert reiterades agressions físiques i sexuals per part d’un company d’escola. En aquest dibuix representa el seu agressor amb un cap petit, les mans grans i detalls a la roba, especialment la cremallera del pantaló, que recorda haver-se vist obligat a baixar-la en un episodi d’abús.

7. L’Elisa té 7 anys. Va patir abusos sexuals en l’àmbit familiar. El psicòleg li demana que dibuixi com se sent respecte als abusos. Es dibuixa a ella mateixa cridant, sense cos i amb els ulls i la boca oberts, expressant la por que sentia quan patia els abusos.

8. Toni, 6 anys. Ha patit abusos sexuals en l’àmbit familiar. Quan li demanen la descripció de l’abusador, diu que és un monstre.

LLEGIR MÉS…